En un camp es parla en termes de liquiditat, de despesa, de pressupost, de cotitzacions, d’impostos, de prestacions. Tota una terminologia financera, que segur que per aquell que la desconeixia, ara és tot un especialista. Els mitjans en van plens. Mai s’havia parlat tant d’aquest tipus d’economia. De l’economia financera, molt relacionada amb els algoritmes matemàtics i comptables orientats a esbrinar les rendibilitats i les actualitzacions dels actius i els passius. Però juntament amb això s’amaga un esperit -deixeu-me que esplaí, Max Weber, l’esperit protestant del capitalisme racional-del joc, de la juguesca, de l’aposta. Sembla que l’esperit sant orienta el jugador i els guanys -no sé si merescuts- són la recompensa  del risc. Però al meu entendre, aquest tipus de capitalisme de caire financer està més aprop èticament dels jocs  d’atzar que de la racionalitat del capitalisme manufacturer. El pòquer, la ruleta, entre d’altres, jocs on l’aposta amb diner és l’ànima. I poc té a veure amb l’ètica de l’esforç i molt amb la sort i la manca d’escrúpols. Si voleu, un altra tipus d’ètica, però que no és la que es refereix al sociòleg alemany. Aquest camp de joc s’assimila més a un casino desordenat que a una fàbrica organitzada. Dos tipus d’indústries diferents, una només fabrica diner amb el diner, l’altra compra amb “poc” diner materials diversos per fabricar i vendre el producte per mitjà de “més” diner. Aquest tipus d’indústria, fa anys que se’n va anar (deslocalitzacions) ja que la diferencia entre el diner esmerçat en la compra i l’obtingut amb la venda era poca: no era prou rendible en termes financers per la qual cosa. aquell que tenia diner va buscar noves sortides. I la sortida ha estat anar al casino. Cosa, que per si, encara que a mi no m’agrada, no és negativa sempre i quan cadascú guanyi o perdi amb els seus diners i no “embruti” als altres quan les coses a “ell” no li van bé. Però el més “fomut” és que la banca del casino no ha posat límits, quan el límit és la suma de les aportacions prèvies que ha entregat cada jugador abans de jugar a al ruleta. Tothom a jugat perdent i guanyant més diners dels que havien dipositats a la banca. Ara la festa sembla que la hem de pagar aquells que no juguem. I això, pel que es veu els seus coreligionaris els governs de dretes i la premsa salmó, en fan el seu agost per mitjà de les retallades i espantant-nos. Bé, embruten a tothom, a la democràcia, a la premsa formal. I per tant, hi ha uns jugadors amb noms i cognoms que volen ser els protagonistes del drama de la majoria espatllant allò que ens a garantit la pau durant tants anys.

Es defineix Participació és qualsevol activitat adreçada a influir directa o indirectament en les polítiques. La participació pot consistir en qualsevol tipus d’activitat; Des de la forma més habitual i regulada en les nostres democràcies com és votar. També es pot entendre com a procés participatiu tractar de convèncer a un amic, perquè vagi a votar, recollir signatures, enviar cartes als diaris, queixes a la bústia electrònica municipal. Generalment participació defineix la intervenció en política dels que no es dediquen professionalment. La participació política té dos grans tipus de protagonistes, dos grans subjectes en els quals hem de pensar inevitablement posar en marxa qualsevol iniciativa participativa: les associacions i les persones.

 Crec que ningú és aliè que vivim la societat globalitzada dins del nostre petit municipi. Repte que ens suposa noves oportunitats, però també una sèrie de restriccions.  Començant per les restriccions crec que una de les més importants és la dificultat que suposa entendre que la realitat social canvia a una velocitat tant elevada que moltes vegades no ens deixa possibilitat de reflexionar respecte el paper que a cadascú ens toca en l’escenari social.  L’explicació possiblement la trobaríem en un seguit de situacions que revolucionen els esquemes tradicionals, d’entendre la realitat social. Un nou univers de valors, de demandes, de realitats de necessitats i d’interpretacions estan reformant el sentit de la quotidianitat i la realitat de l’individu, així com la naturalesa i les condicions de l’exercici de la  llibertat.

No hi ha cap mena de dubte que l’esquema teòric de la societat actual es caracteritza per una superació del concepte clàssic de classes socials, cosa que no vol dir i que no s’ha de confondre que s’hagin superat les desigualtats, possiblement la rigorositat estadística ens detalla que cada vegada creix més. També s’ha superat l’esquema de la massa silenciosa per a donar pas a unitats socials més febles i fragmentades, però que a la vegada són més  conscients de la seva particularitat, de la seva experiència personal, i de la seva capacitat d’influència. Paral·lelament sorgeix un nou individualisme social que participa a la seva manera, on un sol individu vol ser protagonista i director de la seva pròpia vida, però també de la vida social que es desenvolupa pel seu voltant. Aquest nou individualisme  reclama poder participar i decidir directament sobre tot allò que l’afecta, i que interpreta que està en moltes i allunyades mans.

 Això ens obliga a tots a repensar les regles del joc democràtic,  cosa que ens suposa parlar de l’anomia democràtica d’una part de la societat, però també d’un  radicalisme democràtic.  Per anomia democràtica s’ha d’entendre la no participació en els mecanismes democràtics per absència de valors socials. Habitualment són aquelles franges de la societat que per omissió o per incompetència no poden o no saben o ignoren que la seva veu és important per trobar un espai de confluència. Per una altra banda, el radicalisme democràtic és tot l’oposat. Són individus i grups que saben de la seva capacitat i discerneixen i dictaminen sobre l’eficiència del sistema democràtic, amb l’objectiu de fer prevaldre les seves legítimes aspiracions.

Aquest nou escenari no s’escapa del conflicte, però ens obliga a pensar en l’individu com a subjecte polític principal i a pensar i repensar en les noves formes de participació social i col·lectiva, com mecanismes imprescindibles de l’acord i manteniment del benestar social i de la salut democràtica. Aquest debat obert en el fòrum imprès i l’àgora municipal, hi ha com a darrera voluntat de parlar d’un nou contracte social, que emani dels individus (subjecte polític) per establir les regles del joc democràtic i social dels ciutadans. Cal afavorir la virtut cívica que entengui la participació no només com un dret reconegut i articulat, també com una voluntat i una actitud de responsabilitat social i protagonisme individual en tot el que és públic.

Josep M Cortès Martí

El Partit Socialista de Catalunya-Progrés Municipalista (PSC-PM) , amb Núria Parlón Gil, al capdavant, ha estat la formació més votada (15.181 vots) resultat que es tradueix amb una majoria simple de dotze regidors, de 27 que conformen el Ple. Amb un “cost” desprès de cinc legislatures que es tradueix amb pèrdua, respecte a les eleccions municipals del 2007, del 25 per cent. El Partido Popular de Cataluña (PPC) amb la Mari Carmen Sáez Belver, s’ha convertit en la segona força més votada amb un augment d’un 43 per cent amb 6.661 vots, però a una distància respecte al primer partit de 8.520 vots. La tercera Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa i Entesa (IC-EUIA-E), Siscu Sánchez Traveria el seu candidat amb 4.627 vots, cosa que suposa respecte a les passades eleccions amb un increment de l’1 per cent. La novetat la tenim amb Sergio Palomo Chillerón al capdavant de Plataforma per Catalunya (PxC), formació política hereva de l’antiga Fuerza Nueva, ha centrat la seva imperceptible campanya amb el discurs anti-inmigració. Ha assolit 3.516 vots, que equival a tres regidors, els mateixos que IC. Gent de Gramenet, plataforma de marca pròpia, ha assolit 2 regidors (2.575 vots), amb un increment del 37 per cent. Un bon resultat -malgrat les desavinences internes- de Teresa Franco Presas. Finalment Convergència i Unió (CiU), més ben dit Convergència de Catalunya (CC), amb el nou candidat, Carles Combarros Vilaseca, ha mantingut els tradicionals 2 regidors, amb un augment imperceptible de 237 vots. Essent la formació política menys votada (2.549 vots). No es pot dir, que hagi arrasat com ho han fet la els seus coreligionaris de partit a la resta de municipis.

La nova entrada de PxC, juntament amb l’augment del PP, a distància CC, conformen un Ple de tons blavosos amb 10 regidors tots tres. Davant de lestonalitats vermellenques i amb pinzellades de verd dels 12 del PSC, els 3 de IC i els 2 GG. Una majoria relativa, obligada al pragmatisme centrista i a la diplomàcia institucional davant d’un escenari endretat (de dretes s’entén i poc centrat) que se’ns presenta tant a Barcelona (CiU-PP), a Badalona (PP-CiU), i el canvi de color de la Diputació de Barcelona (CiU-PP).

Josep Mª. Cortès Martí

                                                                

Cinc-cents dies, des del Colomer  (25/2/2010)

Escenaris incerts: Barcelona i Badalona

S’observen segons les tendències que ens mostren els estudis d’intenció de vot un escenari molt incert tant Barcelona com a Badalona. Les dues ciutats presenten moltes incògnites, però fent una mica de prospectiva domèstica, l’escenari de vot i les possibles aliances a Barcelona, sembla ara per ara que CiU confirma les expectatives reals d’arribar a l’alcaldia, sempre però amb minoria. A Badalona el PP amb la seva política de populisme respecte el fet migratori panseix la rosa socialista, on el PP pot arribar a l’alcaldia, això sí, pactant amb CiU.

Sóc del parer que CiU renunciarà a moltes coses per ocupar la casa consistorial barcelonina. Seria una fita històrica en tota regla per a la federació nacionalista. El preu és  probablement un pacte amb el PP. Per districtes, el PSC s’imposa en sis (Ciutat Vella, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i Sants-Montjuïc), CiU ho fa en tres (Sarrià-Sant Gervasi, Eixample i Gràcia) i el PP és la primera força -per només cinc vots d’avantatge respecte a CiU- en Les Corts. PSC supera només a CiU en 50.000 vots.

Si es dóna aquest escenari hi ha qui és de l’opinió que PP demanarà l’alcaldia de Badalona. En clau badalonina les forces vives, els del centre, no volen estar aïllades nacionalment, preu que Pujol els hi va fer pagar per l’alcaldia de Blanc i d’Arqué. PSC és majoria en els municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, encara que només assoleix la majoria absoluta a Santa Coloma de Gramenet (55% dels vots), l´Hospitalet, El Prat (ICV, governa en els ajuntaments, però està en quart lloc), Sant Adrià de Besòs i Sant Boi. El PP guanya a CiU en la majoria de municipis de la primera corona, amb l’excepció de  Sant Cugat, 8 punts sobre PSC. Com també Berga, Igualada i Vic

Escenari previsible: Santa Coloma de Gramenet

L’”estudi de camp” del nostre municipi presenta unes característiques d’escenari molt més previsible, tanmateix pot donar-se un altre. Si anem pas per pas i analitzem aquells components que d’una manera o altra influencien en el vot.

Per un costat el sentiment nacional, és a dir població que sent molt catalana o molt espanyola i al mig totes les combinacions possibles. Per un altre l’adscripció ideològica, que per ésser ortodoxes, va de l’esquerra a la dreta, o viceversa, amb totes gradacions que es desitgin. I també l’historial de la nostra col·lectivitat. Veiem-ho:  

L’aspecte nacionalista català està molt limitat per una part poc nombrosa de la població, molts d’edat avançada, que s’autoanomenen “els de tota la vida”. Apel·latiu que defineix l’origen i no provinents de les migracions, sobretot de la segona meitat del segle XX. El seu estrat social està format actualment per petits i mitjans propietaris urbans i menestralia en diversos rams de la indústria i el comerç. Una bona part dels seus descendents, molts d’ells professionals i no residents, participen de manera limitada en els moviments associatius de la vila. Només en comptades excepcions, partícips de celebracions de caire tradicional i de fort sentiment identitari.

A l’altra banda de l’eix nacional, aquells que se senten bàsicament més espanyols que catalans, en tant presenten les característiques següents: descendents de la segona onada immigratòria, no es troben representats pels partits d’arrel autòctona, constituïts per una població de petits professionals, autònoms i treballadors de petites empreses de sectors madurs (metal·lúrgic, construcció, transport, comerç)

A Santa Coloma, en l’’aspecte ideològic predomina el sentiment d’esquerra. Població que fonamentalment es troba representada per operaris de les grans fàbriques metal·lúrgiques dels polígons industrials de Barcelona i de la seva àrea d’influència. També de grans organitzacions de provisió de serveis de mitjà i alt valor afegit. Els votants que se situen en l’eix contrari, la dreta, independent del seu origen geogràfic coincideixen fonamentalment en l’escala professional i de propietat i mostren escassa fidelitat al partit, no a l’opció, en relació al tipus d’eleccions.

Per què, en principi sembla més previsible? Crec que la història civil de la Vila és prou eloqüent. Les reivindicacions per manca de serveis imprescindibles, l’acolliment de les famílies per part de parròquies “conciliadores”, suposen un fort sentiment de pertinença al territori i una socialització “evangèlica” cap a l’esquerra de l’espectre polític, cosa que explica la fidelitat de vot durant aquests trenta anys de democràcia, a l’opció anomenada tradicionalment d’esquerra en les municipals.

En democràcia els quatre alcaldes, que han guanyat les eleccions, pertanyen a formacions polítiques d’esquerra o de progrés. Si analitzem els perfils dels alcaldes podem observar les següents característiques i transformacions que en certa mesura ens revelen els canvis de la societat colomenca:

Mn. Lluís Hernàndez (PSUC-IC) reflecteix perfectament la situació d’aquell moment. L’església conciliadora “fabrica” líders polítics que evangelitzen en clau d’esquerra, fins el punt que la seva personalitat es converteix en personatge públic i coneixedor de la situació de la seva “comunitat”. El seu mandat va durar dotze anys (1979-1991)

Sra. Manuela de Madre (1954) també és un perfil que sorgeix en el moment de la transició i què, molts com ella, participen de manera vehement en política. Santa Coloma tiene nombre de mujer, lema encunyat pel periodista  Pere Farreras, és resultat d’un procés incipient de maduresa democràtica. I articula un discurs que manifesta la necessitat d’arrelament i de reconeixement dels descendents d’aquella immigració “obligada” del règim anterior. Les necessitats de transformació es cristal·litzen en el mandat juntament en un procés de modernització de tot l’estat encapçalat pel PSOE des de 1982. És alcaldessa per onze anys (1991-2002). I traspassa el poder a Bartomeu Muñoz al·legant motius de salut.

Sr. Bartomeu Muñoz i Calvet (1957), fill del “caramelero” que arriba a ser alcalde en les acaballes del règim franquista i al començament d’un de nou. Tot un exemple de mobilitat social ascendent, el pare els situa. S’observa,  doncs, un nou perfil de polític “fabricat” dins dels mecanismes institucionals democràtics i que coneix de primera mà la complexitat de gestió d’una societat moderna que demanda serveis de qualitat a l’anomenat sector públic. La seva experiència com alcalde comença  el 2002 i acaba el 2009 pel PSC-PSOE.

Sra. Núria Parlon Gil (1975), representa la nova generació de catalans de l’Espanya democràtica. Descendent d’aquells, immigrats, els “nous catalans” de Candel, reflecteix l’èxit de la societat  espanyola i sobretot catalana davant les dificultats que va suposar aquella onada de població sense recursos en un territori sense estructures.  Dona i jove,  universitària i “new look” afronta una situació de canvi. D’un model ja construït a un model que s’ha de construir: l’estat de benestar mai l’havíem tingut. Ara per tant, els nous perfils que hem fet, que hem fabricat, entre tots, més preparats i més alts, tenen els instruments intel·lectuals i materials per bastir un model de societat que segurament es fonamentarà en els següents pilars: cohesió, competitivitat, creativitat i qualitat, valors que han d’inspirar el socialisme del segle XXI.

A ningú se li escapa que la situació econòmica és complexa i el debat polític molt complicat. Aquest ambient s’ha estès per tot arreu i la nostra vila no és cap excepció. Ho hem viscut tots plegats, un estat d’excepció, però ara mirem endavant i per tant farem un exercici de prospectiva “domèstica”.

Si estudiem els resultats durant les últimes eleccions, el socialisme va perdent vot en els municipis metropolitans, que conjuntament es llegeix per un augment de l’abstenció. El vot d’esquerra és sempre un vot més ideològic i per tant més sensible.

A Santa Coloma hi ha bàsicament tres formacions, entre plataformes i partits, que en certa mesura es troben en el camp de joc de l’esquerra. Entenen com esquerra, aquell ideari que ve definit per les preferències de: cohesió en lloc de benefici, treball en lloc d’especulació, comptes clars en lloc de corrupció, servei en lloc de producte. El sistema solar de l’esquerra presenta una disposició d’astres, on el PSC-PSOE és el sol envoltat per una lluna que és ICV i per un meteorit imprevisible que es GG.

Pel que fa referència la dreta, sens dubte el seu sistema solar està compartit per dos sols que augmenten el volum o el disminueixen en relació a l’inflament o desinflament de l’univers. En les municipals el rei és el PP, segona opció més votada. En les autonòmiques CiU és un sol-solet, en canvi, en les estatals sembla ser un astre que necessita l’atracció d’un sol. En les últimes municipals la tendència de Convergència (sense Unió) és transformar-se en un cometa erràtic.

Si s’analitzen les estadístiques de les eleccions municipals previsiblement s’observa una abstenció més alta que sens dubte perjudicarà al PSC-PSOE, ICV pot mantenir-se, però amb una tendència descendent, i els més desencisats votin opcions més radicalitzades. Probablement PP avançarà, CiU viurà de l’impuls de les autonòmiques si guanya el novembre d’enguany, i si no és així, s’ha de veure, segons la meva opinió, probablement quedi amb un o dos regidors. I les opcions més dretanes són una incògnita, encara que la dreta sempre és més racional i rendibilitza més el seu vot.

Crec, en el meu modest entendre, a Santa Coloma de Gramenet, si la situació no es complica en excés, els resultats seran favorables a la nova alcaldessa. Ara bé, el joc aritmètic del mecanisme electoral pot proporcionar un manteniment  i per tant, un nombre de regidors semblant a l’actual legislatura, però, segurament s’hauran perdut vots. L’escenari en conclusió, és un PSC-PSOE estable en el nostre municipi, que haurà de buscar complicitats diplomàtiques en relació als panorames polítics que esdevindran.

Josep M Cortès Martí. Professor de la UB

 

Terres Marginals i Òptims d’Equilibri

 Santa Coloma de Gramenet és un exemple d’allò que l’il·lustre agent borsari anglès d’origen jueu, David Ricardo, anomenava terres marginals i de rendiments decreixents. Quan ens referim a terres marginals són aquelles que per la seva situació o capacitat productiva no produeixen plusvàlua. Aquest municipi situat geogràficament a la frontera natural -segons Pau Vila: riu, serralades- de la comarca del barcelonès, degut a la seva orografia natural no era la terra de més puixança del pla.

La més pròspera es trobava a les Corts, terra orientada a migdia, solana, protegida per Sant Pere Màrtir, una suau pendent cap a mar. Avui dia li anomenen Pedralbes. Una altra zona del pla prou cotitzada pels seus rendiments, fou la gran esplanada de Sant Martí, malgrat que foren aiguamolls, foren assecades, plantaren blat. Allà es construí el rec comtal. Rec que per cert, anava a parar pel voltant de l’actual parc de la Ciutadella. Lloc d’indianes i densament poblat. Convertit més tard en la ciutadella per un monarca de la saga borbònica. Terra per cert, Sant Martí, de grans rendiments. Habitualment aquest tipus de terres, tal com ens diu l’historiador llenguadocià Pierre Vilar, permeteren la posterior industrialització de Catalunya; grans rendiments, grans plusvàlues, invertides a la indústria. La recapilització es realitza per mitjà de la manufactura, però també de la revalorització del sòl. Pesem que la vila Olímpica ha viscut aquest fenomen, però convertint els rendiments decreixements d’aquella indústria manufacturera a uns rendiments creixents i especulatius de la indústria residencial -costat del mar- i noves indústries de la creació i la innovació -indústries netes, que encara revolaritzen més el sòl- que creen valor.

 Santa Coloma de Gramenet com alguna vegada he dit i escrit, és un lloc que la naturalesa no li ha estat prou generosa des de la perspectiva capitalista. Només la banda del riu, propietat de la saga Castellarnau, llinatge matern de Josep Mª de Segarra, eren les millors terres -Torrevalldovina- ara abrusades per l’avinguda Santa Coloma, carrer Sant Joaquim, Cultura, Pompeu Fabra etc. A més moltes de les antigues famílies propietàries eren de llinatge nobiliari, de tipus rendista, i no eren, a diferència de les del pla, comerciants. A Badalona per exemple, es dóna un fenomen semblant al Cap i Casal. Ací, per diverses raons els petits propietaris es beneficien de la necessitat d’assentament i habitatge de les diferents onades migratòries. La més forta durant el règim franquista. Poc ordre i molt de desconcert a l’hora de definir el model de ciutat.

Ara, crec que és un moment molt dolç per aquest municipi. Deixat de la mà l’especulació va destrossar el que podia haver-se convertit amb una de les ciutats més boniques de la comarca barcelonina. Riu, muntanya, i ara mar, i també les rondes, encara que les pobres palmeres malden per sobreviure, l’han posat en un lloc més òptim en el mapa i també, malgrat la estigmatització que encara perviu en l’imaginari col·lectiu. Aquesta remodelació de la ciutat ha estat també, en aquest cas, sense entrar en més detalls, gràcies a les persones que hi viuen. Ara bé, la natura humana és molt complexa (La tesi de fons, preveu que la meritocràcia eixampla la mesocràcia i aquesta, fiscalment munyida, és base de prosperitat, cultura i convivència) i com diu un dels economistes més singulars del nostre petit país, Fr. Roca, seguint a Heilbroner, les ciutats es transformen segons el òptims d’equilibri. En tant significa; necessitats pressupostaries, necessitats socials, necessitats de benefici. No obstant, cal tenir ben present que aquesta gran remodelació s’ha fet amb diner públic. Però, el que molesta és que molts dels beneficis s’han internat en algunes butxaques particulars, més aviat poques. Fent “safareig” el més probable que ben relacionades. En aquest últim punt, amic Cristòfol, si no ho he mal interpretat, convergim en l’esperit social.

 Ciutat i Ètica

 Frederic Rahola, deia pels voltans del 1918 que una ciutat és una comunitat assentada, però també organitzada, alhora que el ciutadà ho és, perquè estima la ciutat. Sens dubte, molts dels que “entren” i diuen quelcom en aquesta “àgora virtual” ho fan perquè viuen la ciutadania. El nostre prohom, així mateix, continua el seu monòleg preguntant-se què és el que ha d’estimar el ciutadà; transcric literalment el petit autodiàleg:

- ¿Qué es lo que debemos amar en nuestra ciudad?

- Todo lo que sea más suyo, aquello que le infunde carácter y fisonomia.

Sens dubte, el que ens motiva escriure en aquest espai és aquest sentiment de ciutadà, que ens defineix el polític i home de negocis del noucentisme català. Época que a més es posen els “ciments” i els “fonaments” del que seria la Barcelona del segle XX. Tanmateix, permeteu-me amb aquesta petita introducció, fer una petita reflexió sobre la nostra ciutat, ja en ple segle XXI, sobre l’escenari que se’ns presenta a hores d’ara.

Habitualment la capitalitat s’estén prenent territori com també identitat a les ciutats més petites i conveïnes. SCG+ és un fet ben palpable dels efectes contundents de veïnatge municipal amb la capitalitat BCN. Aquest fet en lloc d’afavorir un desenvolupament de la ciutat ha comportat l’efecte totalment oposat. Ha marginat el territori, convertint-lo, en un passat no massa llunyà, en un pati de mals endreços (malgrat que les millores de serveis i urbanístiques assolides són més que evidents).

Ara estem en una conjuntura que ens podria ajudar a redreçar la situació. Crec que SCG+ (veieu la diferència de model entre SC+) hauria de participar de manera directa, juntament amb els municipis conveïns –BDN, Sant Adrià, Montcada i Reixac- en la planificació de l’estació de l’AVE de la Sagrera. Donada la proximitat del municipi SCG+ amb aquesta nova infraestructura que depassa els límits comarcals, ha de participar de manera directa amb la seva planificació amb l’objectiu de transformar-se en tot el seu conjunt un “nucli” de nova centralitzat metropolitana.

En tant, cal afegir, que les inversions realitzades participa diner públic, per la qual cosa dóna legitimitat a exigir que els beneficis de l’esmentada infraestructura es distribueixin amb criteris d’equitat i prosperitat social. Això vol dir, que la prosperitat, diguem-ne plusvàlues que creen aquest tipus de construccions no es monopolitzin. Per tant, l’objectiu finalista no ha de ser que la prosperitat particular, sinó un augment del benestar de la societat, sigui per mitjà la redistribució de renda, com per la qualitat urbanística i de serveis que suposa.

No pot ser que les autoritats “legitimades” mediàticament, no negociïn i planifiquin dins de les coordenades esmentades. És del tot il·legítim erosionar el mecanisme democràtic que beneficia una minoria especialitzada en el negoci especulatiu que per mitjà del mecanisme de legalitat vulneren impúdicament els principis de la democràcia.

Finalment, voldria disculpar-me abans de tot si hom es troba al·ludit, ja que a ningú se li escapa que política i ètica, són conceptes que formen un binomi, no sempre equilibrat, cosa que em suggereix, per acabar aquesta “entrada” en el bloc, un dels versicles de l’evangelista Mateu (6, 24): “Ningú pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no farà cas de l’altre. No podeu servir alhora Déu i Mamones”. Mamones també Mammon literalment és un ídol d’origen incert, també conegut com a príncep dels inferns, personificació de la riquesa.

Autoestima

 El proppassat dia de 22 de febrer (2008) en el Centre Excursionista del Puig Castellar, es va debatre el model de ciutat per a Santa Coloma de Gramenet. Es van exposar diferents punts de vista de com hauria de ser la ciutat i els seus barris, així com les potencialitats i les limitacions de la ciutat. Tanmateix, abans d’explicar el procés que viu Santa Coloma de Gramenet, em veig en la necessitat de puntualitzar els conceptes de ciutat, urbanisme i model de ciutat, per així centrar la temàtica d’una manera més precisa.

Santa Coloma de Gramenet és una ciutat ja que; primer: hi ha un assentament prolongat en el temps d’una població certament nombrosa; segon: un fort arrelament en les relacions socials, ja instituïdes; i tercer: aprofitament intens, dens i funcional del territori. La ciutat per poder-la estudiar s’ha d’entendre des de dos perspectives bàsiques: pel seu urbanisme físic, però sobretot pel seu urbanisme sociològic. Això vol dir que per comprendre Santa Coloma de Gramenet s’ha conèixer per les inquietuds dels que hi viuen, pels projectes que engeguen les seves forces vives, per les cultures que la defineixen, pel seu dinamisme emprenedor, pel seu civisme en la convivència i respecte a les normes, per les seves institucions, la seva arquitectura, en definitiva pel seu urbanisme.

Les accepcions clàssiques d’urbanisme miraven sempre al futur. Era un urbanisme propositiu referint-se a la formalització morfològica d’una ciutat. Les ciutats utòpiques de Saint-Simon, Fourier, Robert Owen per posar els urbanistes més coneguts, coincidien en el desig d’una ciutat endreçada com a mitjà per una societat millor. Aquesta idea, malgrat tot, està vigent i és el que ens mou al canvi. Les idees són molt importants en l’urbanisme ja que orienten cap a on hem d’anar. Ara bé, per urbanisme en un sentit ampli també s’ha d’entendre com aquella disciplina que reflexiona sobre l’assentament urbà i alhora ordena i estructura una ciutat per mitjà d’una sèrie d’instruments legislatius. Amb això vull dir, que hi ha una Santa Coloma de Gramenet propositiva, una Santa Coloma que es desitja, la qual per fer-se realitat ha d’entrar en el joc polític i legislatiu. Es podria dir, per acabar aquest apartat, que l’urbanisme és fer política, ensems la cristal·lització de la idea que tinguem conjuntament de com ha de ser la ciutat.

Finalment, el concepte model de ciutat és un terme que s’ha utilitzat en el debat polític durant aquests últims anys amb l’ànim de fer participar i també d’implicar a la gent en la gestió municipal. En aquest debat quan es parla de model es refereix concretament a la dotació d’una ciutat en equipaments, en infraestructures i en serveis, relacionat en segon terme a la seva densitat i la seva morfologia. Abans però de detallar-ho, hi ha dos models o tipus fonamentals: la ciutat compacta o mixta, amb una elevada concentració d’activitats i serveis (i per tant, també, de demografia), i la ciutat difusa o dispersa, amb una baixa densitat de població i un gran consum d’espai. Des d’una òptica sostenibilista el model de ciutat compacta “sense arribar a densitats excessives” resulta el més apropiat. No obstant, podem trobar més models de ciutat, segons les característiques abans esmentades d’equipament, de funcionalitat, de serveis, de morfologia i de densitat:

Ø Ciutat compacta: model densament urbanitzat, amb una distribució homogènia d’equipaments, infraestructures i serveis

 Ø Ciutat difusa: s’estén de manera heterogènia, ocupant molt espai, una densitat de població baixa i una especialització urbanística funcional. Sovint va associada també amb una segregació social.

 Ø Ciutat diversa: distribució homogènia dels equipaments, infraestructures i serveis en l’espai urbà.

 Ø Ciutat especialitzada: distribució funcional dels espais urbans. En cada sector predomina una activitat o un tipus d’habitatge diferenciat del dels altres sectors

 Ø Ciutat integrada: l’espai urbà s’integra funcionalment tota la diversitat d’usos funcionals, serveis i pobladors

 Ø Ciutat segregada: existeixen diversos espais urbans especialitzats en usos, serveis i habitants, que es troben dispersats

 Ø Ciutat policèntrica: no existeix un domini territorial ni funcional d’un sector urbà. Existeixen diferents nuclis compactes, diversos i integrats amb un mateix pes.

De tots aquests models el que més s’ajusta a Santa Coloma de Gramenet és de ciutat compacta, amb les característiques següents: densament poblada, barris heterogenis, a prop d’una capital. No obstant, ens en falta un de model, el qual encara es troba en l’imaginari col·lectiu, que és la de ciutat satèl·lit. I en certa mesura en el debat i en el carrer es percep aquest sentiment, que es pot explicar com l’autoestima de la ciutat.

El Nadal en un satèl·lit

En l’Informatiu de l’ajuntament, els diferents regidors portaveus dels partits que conformen el consistori, com és tradicional, escriuen en l’apartat “opinió” els seus punts de vista sobre el pols de ciutat. Hi ha un, però, que m’ha copsat l’atenció, perquè m’ha obligat a reflexionar sobre el model de ciutat en la qual vivim. L’article en qüestió porta per títol: “Pregunta: amb la N de Nadal…” i parla entre d’altres temes interessants, sobre satèl·lits, és a dir, ciutats satèl·lits. Això m’ha obligat a preguntar-me: ¿És realment una ciutat satèl·lit Santa Coloma de Gramenet?. La resposta és que aquest terme no s’ajusta a la realitat actual de la ciutat.

 És una evidència que les ciutats s’han de refundar i repensar si volen créixer. La possibilitat de què SC es converteixi en un satèl·lit depèn en bona mesura dels mateixos colomencs i de les polítiques aplicades. De fet, tal com es perfilen les realitats urbanes actuals, sembla que en lloc de la ciutat dispersa, es pretén retornar a les ciutats compactes. On la gent no trigui en excés per desplaçar-se: anar al supermercat o la botiga, anar a treballar i a divertir-se, anar a l’escola, a la biblioteca o a l’auditori. En conseqüència, es tracta de recanviar el punt de vista cap aquesta gran ciutat, això si, sense perdre la seva identitat, encara que les identitats es transformen com tot el que és viu.

 De la mateixa manera, el concepte de satèl·lit és un terme, què no s’adiu per la Santa Coloma de Gramenet d’avui. Per ciutat satèl·lit s’entén un espai urbà sense autonomia i d’exclusió social; una ciutat buida de serveis, desendreçada i bruta; on la vida comunitària és inexistent i aliena de tot que passa. Aquest terme, sincerament no descriu la ciutat on vivim. Estem dins un territori geogràfic urbà ampli però densament connectat en el centre: La plaça Catalunya ens arriba en vint minuts per posar només un petit exemple quotidià. Fa anys que moltes ciutats del voltant de Barcelona es van anomenar ciutats satèl·lit pel seu creixement descontrolat. A resultes d’allò, vivim en una metròpolis que s’ajusta a la comarca del Barcelonès i una mica més. Molt compacte amb espais econòmics i socials molt definits d’una gran intensitat d’ús. Santa Coloma, de la mateixa manera que Horta, són per a molts dels que hi viuen, unes parades de metro. Formen part de la Barcelona real, no de “Barcelonès” imaginàries, on Santa Coloma de Gramenet també té la seva fantasia onírica -la Santa Coloma de les maduixes i l’hortet- relats de “pessebre” que responen a realitats viscudes i enyorades, però que només tenen sentit en el record.

 Cebrià de Montoliu, urbanista vocacional, ja el 1911, en el seu llibre “Las modernas ciudades y sus problemas”, considerava, que la ciutat es desenvolupa en dues direccions, la xarxa viària fonamental i la zonificació com a forma immediata de la intervenció municipal. Es pot constatar que la xarxa viaria hi és: TMB, Tubsal, juntament amb les connexions: B-20, C-32, rondes. Aquest punt no es pot obviar quan es parla del municipi. Santa Coloma, per sort, es troba molt ben situada. I és un actiu que s’ha de saber explotar per millorar les condicions de vida dels ciutadans. Només una anècdota, a grans trets, el projecte de les rondes i la zonificació del territori de Barcelona i els pobles agregats, és de 1903, preveient les innovacions viaries. Leon Jaussely guanyà el concurs en aquell any. El Pla Jaussely contemplava l’enllaç de l’eixample amb la resta de pobles agregats. Torribera ja responia a aquest criteri de zonificació.

 Santa Coloma és probable que en aquest moment visqui una situació similar a la que van viure fa vora cent anys els pobles del pla: Sant Martí de Provençals, Gràcia, Hostafrancs-Sants, Sant Andreu, Les Corts, Horta, Sarrià-Sant Gervasi. Es va contemplar que connectar-los i annexionar-los amb l’eixample era la solució més satisfactòria. Una de les causes, sens dubte, la revolució del transport que va apropar la serralada i els dos rius. En aquell moment, en nom del progrés, era la solució que es va considerar més adequada. Aquesta política d’agregació es va portar a terme no sense dificultats. A hores d’ara veiem d’allò més normal que Barcelona arribi des d’el turó de Sant Pere Màrtir fins a Vallbona. Sarrià, últim municipi agregat, una de les raons que es van dilucidar fou la connexió directa del poble residencial amb la Plaça de Catalunya per mitjà del ferrocarril de Sarrià. Aquesta circumstància és paral·lela a Santa Coloma de Gramenet i la resta de municipis que conformen l’entramat del metropolità. No es pot oblidar que la majoria de població que hi resideixen, ho fan per proximitat a la gran ciutat entre altres raons. A més, la vida quotidiana de molts dels que fan la Barcelona real està inserida en un espai que sobrepassa a les fronteres municipals. No crec, que per Santa Coloma sigui positiu obviar aquesta realitat. Sinó en tot cas forçar-la buscant una funcionalitat específica dins d’aquest espai per no convertir-se en una ciutat satèl·lit.

La funcionalitat d’aquesta ciutat s’ha de trobar en les seves potencialitats actuals, que les té i les passo a enumerar: primer és una ciutat que està connectava a vint minuts del centre de decisions de Barcelona sobretot, i Catalunya de retop; gaudeix d’unes connexions supramunicipals de primer ordre; d’unes parts de la ciutat que ben endreçades són de les més privilegiades per viure-hi; d’un entorn immediat a la muntanya de Sant Mateu i per extensió serralada de Marina, a les platges de Sant Adrià i el Fòrum; dues institucions que poden reforçar la seva funcionalitat: el campus Torribera lligat amb l’Hospital de l’Esperit Sant especialitzant-se en docència i en el camp de la recerca nutricional. A més d’uns equipaments, que poden millorar-se, enfocats als residents i especialment a les famílies. Me’n deixo molts d’actius, però només aquests que he exposat poden donar-nos una orientació cap a on pot anar Santa Coloma de Gramenet. Crec que a hores d’ara, és reforçar la residència de qualitat a bon preu respecte al centre. I dic a bon preu, en sentit comparatiu respecte a les zones més cèntriques de l’àmbit barceloní.

 Hi ha un altre aspecte; repensar la manera de com s’ha de gestionar aquest espai metropolità caracteritzat per la gran densitat demogràfica i unes necessitats de serveis molt específiques. Aquesta circumstància obliga a qüestionar-nos si és factible que ho gestioni un ajuntament i un alcalde, donant resposta a allò que l’autor anomena com a “satèl·lit”. L’objectiu prioritari millorar l’eficàcia de la gestió territorial a la vegada que, plantejar-nos com s’ha d’organitzar el poder polític d’una gran metròpolis. Molts dels districtes i municipis del Barcelonès tenen més població que qualsevol comarca catalana Per exemple Sant Martí de Provençals té més població que el Tarragonès. I Santa Coloma de Gramenet té més que la comarca de l’Alt Empordà. L’Alt Empordà té una superfície de 1342 Km2 i Santa Coloma no arriba als 8 km2. Això vol dir, que hem de repensar el model de ciutat que volem, perquè ens hi juguem molt.

 Anomia i radicalisme democràtic

 L’últim article que vaig escriure per la revista, es deia que Participació és qualsevol activitat adreçada a influir directa o indirectament en les polítiques. La participació pot consistir en qualsevol tipus d’activitat; Des de la forma més habitual i regulada en les nostres democràcies com és votar. També es pot entendre com a procés participatiu tractar de convèncer a un amic, perquè vagi a votar, recollir signatures, enviar cartes als diaris, queixes a la bústia electrònica municipal. Generalment participació defineix la intervenció en política dels que no es dediquen professionalment. La participació política té dos grans tipus de protagonistes, dos grans subjectes en els quals hem de pensar inevitablement posar en marxa qualsevol iniciativa participativa: les associacions i les persones.

 Crec que ningú és aliè que vivim la societat globalitzada dins del nostre petit municipi. Repte que ens suposa noves oportunitats, però també una sèrie de restriccions. Començant per les restriccions crec que una de les més importants és la dificultat que suposa entendre que la realitat social canvia a una velocitat tant elevada que moltes vegades no ens deixa possibilitat de reflexionar respecte el paper que a cadascú ens toca en l’escenari social. L’explicació possiblement la trobaríem en un seguit de situacions que revolucionen els esquemes tradicionals, d’entendre la realitat social. Un nou univers de valors, de demandes, de realitats de necessitats i d’interpretacions estan reformant el sentit de la quotidianitat i la realitat de l’individu, així com la naturalesa i les condicions de l’exercici de la llibertat.

 No hi ha cap mena de dubte que l’esquema teòric de la societat actual es caracteritza per una superació del concepte clàssic de classes socials, cosa que no vol dir i que no s’ha de confondre que s’hagin superat les desigualtats, possiblement la rigorositat estadística ens detalla que cada vegada creix més. També s’ha superat l’esquema de la massa silenciosa per a donar pas a unitats socials més febles i fragmentades, però que a la vegada són més conscients de la seva particularitat, de la seva experiència personal, i de la seva capacitat d’influència. Paral·lelament sorgeix un nou individualisme social que participa a la seva manera, on un sol individu vol ser protagonista i director de la seva pròpia vida, però també de la vida social que es desenvolupa pel seu voltant. Aquest nou individualisme reclama poder participar i decidir directament sobre tot allò que l’afecta, i que interpreta que està en moltes i allunyades mans.

 Això ens obliga a tots a repensar les regles del joc democràtic, cosa que ens suposa parlar de l’anomia democràtica d’una part de la societat, però també d’un radicalisme democràtic. Per anomia democràtica s’ha d’entendre la no participació en els mecanismes democràtics per absència de valors socials. Habitualment són aquelles franges de la societat que per omissió o per incompetència no poden o no saben o ignoren que la seva veu és important per trobar un espai de confluència. Per una altra banda, el radicalisme democràtic és tot l’oposat. Són individus i grups que saben de la seva capacitat i discerneixen i dictaminen sobre l’eficiència del sistema democràtic, amb l’objectiu de fer prevaldre les seves legítimes aspiracions.

 Aquest nou escenari no s’escapa del conflicte, però ens obliga a pensar en l’individu com a subjecte polític principal i a pensar i repensar en les noves formes de participació social i col·lectiva, com mecanismes imprescindibles de l’acord i manteniment del benestar social i de la salut democràtica. Aquest debat obert en el fòrum imprès i l’àgora municipal, hi ha com a darrera voluntat de parlar d’un nou contracte social, que emani dels individus (subjecte polític) per establir les regles del joc democràtic i social dels ciutadans. Cal afavorir la virtut cívica que entengui la participació no només com un dret reconegut i articulat, també com una voluntat i una actitud de responsabilitat social i protagonisme individual en tot el que és públic.

 Associacions i persones, agents de participació ciutadana

 Participació és qualsevol activitat adreçada a influir directa o indirectament en les polítiques. La participació pot consistir en qualsevol tipus d’activitat; Des de la forma més habitual i regulada en les nostres democràcies com és votar. També es pot entendre com a procés participatiu tractar de convèncer a un amic, perquè vagi a votar, recollir signatures, enviar cartes als diaris, queixes a la bústia electrònica municipal. Generalment participació defineix la intervenció en política dels que no es dediquen professionalment. La participaciópolítica té dos grans tipus de protagonistes, dos grans subjectes en els quals hem de pensar inevitablement al posar en marxa qualsevol iniciativa participativa: les associacions i les persones

 La ciència política mostra que el factor més important per fer que la democràcia funcioni no és tenir bons polítics, ni més recursos econòmics, sinó tenir una xarxa associativa rica: més associacions, amb més membres i més vida i democràcia interna. Aquesta seria la millor garantia que els polítics podran estar ben informats sobre el que volen els ciutadans i alhora el millor instrument per mantenir la pressió i el necessari control sobre la tasca dels responsables polítics. Les associacions com instruments de transmissió participativa requereixen un teixit molt representatiu de la ciutadania, en el qual tots els grups de persones amb interessos comuns estiguin organitzats, en què cap dels grans interessos sigui absent del debat i on en cadascun d’aquests grups hi participi activament com més gent millor.

Sovint trobem insuficiències en la mateixa existència del teixit associatiu. Cosa que suposa pèrdua de força participativa i representativitat de la ciutadania. Això provoca que la veu parlant de les associacions acaba concentrant-se en poques persones. Aquestes persones potser s’hi dediquen, perquè no hi ha ningú més o perquè els altres els demanen que siguin ells els representants, però com que no poden compartir ni discutir prou les seves idees amb el grup, al final acaben representant-se més per si mateixos que al conjunt del col·lectiu. En les democràcies mediàtiques com la nostra, hi ha poca gent disposada a implicar-se per raons diverses, però que poden tenir un origen comú: deixar que ho faci un altre, ja que hi ha la creença de què les ganàncies assolides seran compartides per la totalitat de la societat. No cal insistir més que, les associacions són les principals protagonistes quotidianes de la participació, i a més hi ha bones raons, perquè segueixin sent-ho. Però per ésser unes bones representants del conjunt de la societat es condició el compromís en la “res” pública.

 L’altre subjecte de participació són les persones a títol individual que tenen interès en participar en el joc democràtic. En una societat complexa com la nostra sempre trobem persones que no desitgen associar-se, i prefereixen ser-hi individualment que formar part d’un col·lectiu amb el qual no se senten prou ben representats en el debat que s’ha de produir. Per tant, prefereixen que se les escolti com un ciutadà. Participant la gent aprèn a explicar les seves idees, a escoltar les dels altres i adonar-se que no coincideixen amb les seves, aprèn a debatre i a negociar, aprèn a intentar guanyar i a saber perdre i aprèn a fer-se corresponsable d’allò que s’ha decidit. Perquè l’àgora funcioni, cal una ciutadania activa, símptoma d’una democràcia saludable.

 És difícil construir democràcies sòlides sense demòcrates, i la participació és la principal escola de democràcia. La participació és un instrument per aconseguir alguna cosa, en aquest cas una determinada política. Això no vol dir necessàriament que la motivació de la gent per participar hagi de ser instrumental. Segurament, si pensem en les nostres pròpies activitats participatives, ens adonarem que moltes vegades no ens ha mogut tant el voler aconseguir un objectiu concret, com senzillament fer saber al món quines són les nostres idees.

 Aptituds Ciutadanes i Projectes de Ciutat

Lev Trotski amb la seva visita esporàdica a Barcelona va sentenciar que era Cannes en un infern de fàbriques. Actualment, però, seguint a l’economista Francesc Roca i Rossell, Barcelona va enterrar en aquell temps les platges sota les llambordes i ara “hem posat les platges al damunt”. L’elegant observació denota la revolució-transformació de model econòmic, d’estructura social i de morfologia urbana a hores d’ara.

 SCG+ forma part integrada de l’àrea real de la Barcelona del segle XXI. Una àrea metropolitana que amb els canvis urbans esdevinguts durant aquests anys, des de la nominació olímpica de la Barcelona 92, s’han revitalitzat àmplies zones del teixit urbà. SCG+ amb els fons FEDER, objectiu 3 -ho dic de memòria- es van efectuar millores molt importants, de primer nivell. La part que pertoca de riu Besos al municipi és una d’elles. Sens dubte, aquesta infraestructura ha reequilibrat la ciutat en el seu entorn articulant-la amb Diagonal Nord. Ara també tenim un equipament de primer nivell -Sagrera AVE- que encara pot potenciar més aquest minúscul municipi de la subcomarca Barcelonès Nord “linkada” al Maresme Sud. No obstant, Sant Adrià del Besos com també Santa Coloma de Gramenet, tenen una vocació més barcelonina, degut segurament a la seva estructura funcional de dormitori semiperifèria.

 Tanmateix, els ciutadans de SGC+ posseeixen un codi d’ús de la ciutat . Per uns SCG+ és només on van dormir. La seva funció és la d’aixopluc, però la seva vida creativa, productiva i comunitària es realitza en un altre lloc geogràficament llunyà però funcionament proper. Per altres, la seva ciutat és el seu barri, com aquell qui el “seu carrer” amb el seu bar, la seva farmàcia, “los vecinos”. És un codi d’ús molt més restringit, però molt més intensiu. Altres, en canvi, aprofiten les seves limitacions com també les seves potencialitats, cosa que va molt lligada al projecte de ciutat. Són aquells ciutadans que utilitzen les interconnexions existents de l’àrea: equipaments culturals, d’oci, de negoci, educatius, sanitaris, de mobilitat. Els quals són valorats no tant per la seva distància física sinó per la seves rendibilitats.

 És obvi, que el projecte de model ciutat que s’hagi definit i engegat és el que potencia l’aptitud del ciutadà. Sens dubte, els polítics com agents “difusors de models” com els seus gestors “que produeixen el model” sigui prou atractiu pels ciutadans com agents que “distribueixen i consumeixen el model” i que amb les seves relacions habituals reinventin i puguin crear una nova ciutat.

 Però per això s’ha de definir i treballar per fer-lo. S’ha de fer dia dia, perquè el projecte es defineixi i es reinventi. Per això es necessari un “timing” on els representants portin a terme el “model que han venut” a la ciutadania. I per arribar aquest punt, s’han de trencar cotilles que estan molt arrapades a interessos individuals com corporativistes de partit polític i també a certes “cultures” laborals.

El model Santa Coloma de Gramenet

Santa Coloma de Gramenet és una ciutat que aspira a ser un model adequat de participació ciutadana. Aquesta línia estratègica és la que inspira el programa d’acció cultural de la nostra ciutat en el futur. Una ciutat compacta, densa, amb una densitat que ja no és la dels anys setanta, una pura aglomeració sense res més. Ara juguem amb una densitat intel·ligent, equipada i planificada: volguda. I sobretot amb una oferta cultural competitiva dins l’àrea metropolitana.

 Amb Cultura i ciutat, nom de la conferència a càrrec del filòsof Josep Ramoneda, s’enceta el Pla d’Acció Cultural de la nostra ciutat. Aquest pla segueix el compromís sota el nom d’Agenda 21 de la Cultura, aprovat en el IV Fòrum d’Autoritats Locals per la Inclusió Social de Porto Alegre celebrat a Barcelona el maig de 2004 i ratificat pel Ple de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.

 El 10 de desembre proppassat, es presentà la Comissió de Cultura del Consell de Ciutat. La proposta de treball per portar a terme el pla, és coordinada pel Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona. L’estudi es basa en la metodologia qualitativa; on sectors diversos de la ciutat i agents culturals, participen de manera directa en l’elaboració del pla. L’objectiu és la implicació ciutadana en el projecte a partir de la realitat que viuen.

 El Pla d’Acció Cultural, pretén ésser un procés obert, en què els diversos submons que conformen la realitat social de la nostra comunitat, suposi la incorporació de totes les sensibilitats culturals. Aquest mecanisme d’implicació a mig terme ha de significar un procés de canvi social alhora cultural, cosa que sens dubte suposa un esforç de planificació capaç de dinamitzar i encapçalar tot un procés d’aculturació, conseqüència de la situació global del món occidental, i que es viu de manera molt particular en la nostra ciutat.

 Les cultures mai són immutables, sinó unes realitats vives i sincrètiques. Cosa que es contrasta de manera fefaent amb les dades sobre la procedència de la població colomenca, on cal destacar el pes remarcable que ha assolit en aquests moments la població nascuda fora de l’Estat espanyol, al costat de la que, molt majoritàriament, procedeix de diferents Comunitats Autònomes. Santa Coloma de Gramenet és una societat on la convivència de diferents comunitats culturals han suposat i suposen tot un revulsiu pel sincretisme cultural que ja comencem a viure.

 El consistori, doncs, aposta per una visió moderna tal com ha expressat la seva regidora de cultura amb els tècnics de l’àrea. En què la cultura és un dels aspectes fonamentals pel futur: és la imatge que es transmet de la ciutat, junt amb les diferents opcions realitzables d’oferta cultural. Amb l’ambició legítima d’apostar per la “centralitat al costat de casa” aprofitant els recursos culturals ja existents i creant-ne de nous. En definitiva, tot un afer local de caràcter metropolità inserit en la globalitat ben entesa.

 CG: Ciutat il·lusionada I

Una prèvia abans de tot: pinzellades d’un model　

La qüestió és definir en quin marc de referència ens trobem. Donem unes pistes per veure-ho amb molta més perspectiva; “Nosaltres”, com a societat, podem afirmar que no hem imitat ni el model nord-americà ni el model soviètic (Puig i Cadafalch, 1918). És una altra organització social que combina l’esforç mal anomenat privat i l’imprecís públic. Si ho analitzem amb audàcia, després de la segona guerra mundial i de les dictadures europees construïm el nostre model “administrat” sobre na hipoteca (Reventós, 1993), en el sentit de què la “democràcia s’ha de pagar” per fer-la possible i viable (Trias Fargas, 1975).　　

Què es vol dir?　

“Nosaltres” durant aquests trenta anys hem falcat la nostra democràcia en tres crosses, que apuntalem de manera simultània (la primera vegada que ho fem), on la intervenció del sector públic és cabdal: primer, escolaritzem tota la població; segon, assegurem la malaltia i la vellesa i tercer, reconstruïm els escenaris de convivència.  Per una banda hem establert i establim nous escenaris: carrers, biblioteques, escoles, universitats, centres d’atenció primària, hospitals, autopistes d’asfalt, ferro, mar, aire.

Per l’altra, hem conduït i conduïm nous “fluxos”: cuidem-eduquem, sanem-gaudim, llegim-estudiem, viatgem-aprenem, mengem-ballem, acordem-decidim, integrem-multinacionalizem, descontaminem-netegem, i ara informatitzem-”e-mailem”.

 Per tant, construïm nous escenaris de convivència.　Malgrat hauria d’haver-se posat primer, ho poso l’últim perquè l’activitat d’”inventar” no és prèvia a tot el que s’ha esmentat, sinó que és resultat de tot el que s’ha dit més amunt, és a dir, creem, indaguem, innovem. I d’aquesta activitat consubstancial a la naturalesa humana volem treure’n més partit, més valor,　 emplaçant nous escenaris (hard) de convivència (soft).　　　

Expressat d’una altra manera; som conscients que l’acte de creació és resultat del treball intens de totes les activitats anteriors, per la qual cosa és susceptible de valor (econòmic-social-polític). En tant que, ho tenim estructurat dins un marc d’intercanvi de mercat que, no és ben be ultra-lliberal però tampoc controlat quinquenalment. En tot cas, el que més s’aproxima és que estem davant d’un sistema de mercat administrat on la creació de valor tant es genera combinadament per la iniciativa individual com per la iniciativa pública.　　　　　　

 Economia i societat del coneixement: una moda?

Quan parlem d’aquest tipus de apel·latiu -coneixement- prèviament hem de fer una sèrie d’aclariments conceptuals per no caure en inexactituds i tòpics discursius que es posen de moda en àmbits polítics i acadèmics, que per ésser recurrents, si ens aturem a pensar-ho, causen certa perplexitat. 　Primer de tot sempre ha hagut, en qualsevol activitat humana, coneixement, o sia, habilitats, experiència apresa i acumulada. Permetent-nos desenvolupar activitats genèriques i especialitzades. Per tant, caiem en una obvietat: sense coneixements no hi ha activitat humana possible.

 Al darrera, però, hi ha el convenciment que els coneixements, que només poden adquirir-se amb l’ensenyament, són un dels factors claus del progrés de les nacions (Roca, 2000).　L’economia del coneixement tracta sobretot de la connexió entre invenció-innovació (Barceló, 1995). És a dir, una idea que es pugui vendre. Però això és un procés de llarg recorregut que es fonamenta en tres activitats econòmiques: creació-producció-distribució (Estasen, 1896). Simplificant, són tres activitats on en totes elles intervé el coneixement o el saber fer.　　

 La creació és una activitat, sigui de la índole que sigui, requereix coneixement per generar-la. La producció incorpora una sèrie d’inputs que abans de materiaritzar-los s’han d’aprendre. I la distribució per　 realitzar-la s’ha de tenir notícia de l’espai geogràfic o “virtual”.　　

 Si traduïm aquesta il·lació en exemples concrets: escriure un guió d’una obra teatral o d’una pel·lícula o　 compondre una partitura musical són actes de creació, com també ho és la recerca per entendre l’estructura d’una molècula o un àtom, i també una invenció mecànica o d’enginyeria 　La producció depèn de la naturalesa del producte; si és o no emmagatzemable. Si és una peça única alhora que singular o contràriament susceptible de repetició i estandarització.　　

 En el cas dels exemples exposats, el teatre o la música, la interpretació és la producció. En el primer cas és singular, perquè cada representació és única i per tant es distribueix pel públic que hi va.　 En el cas de la música també, però amb la diferència que aquesta posseeix una tecnologia de distribució que permet escoltar-la encara que els intèrprets no hi siguin. El teatre es distribueix en la sala com a bé irrepetible, la música a l’auditori com a peça única, però a més es pot distribuir amb milers de còpies aquella interpretació. Això vol dir que, el teatre com activitat econòmica, la producció i la distribució són simultanis, la música també, però amb l’avantatge que es pot distribuir, a més a més, per mitjà de suports tècnics sonors (CD, MP3, etc) en milers de còpies per mitjà d’una xarxa de “distribució”.　　　　　　　　

 En la recerca els processos poden estandaritzar-se per mitjà d’una sèrie de protocols, cosa que permet la seva posterior producció i distribució. En el cas d’un fàrmac, la patent del qual pot pertànyer a un grup empresarial o inversor concret, es produeix com a producte emmagatzemable i per tant es distribueix pels canals establerts. Com ho és també fabricar un automòbil. Per tant, el procés de creació, producció, distribució no són simultanis. En canvi, una visita mèdica　 o l’aprenentatge d’idiomes, a part de què no es poden emmagatzemar, els processos de creació, producció i distribució són simultanis.　　

 Hi ha “valor” quan hi ha relació social.　

 El valor com a concepte econòmic només pren realitat quan es dóna la relació social. Sense relació no es genera aquesta entitat abstracta, arc de volta de l’economia (Marx, 1880).　Si relacionem els conceptes descrits veiem que la producció de valor només sembla generar-se quan el coneixement intervé. Aquesta argumentació l’hem de matisar juntament amb la de sectors econòmics, com ja s’ha apuntat més amunt, i que de pas ho exemplifiquem amb les activitats del nostre municipi 　Malgrat que el model simple no existeix, les classificacions ens permeten perfilar, i més o menys definir, l’activitat de valor. En tant que, cada activitat posseeix més d’un atribut, no obstant preval un, més que d’altre. Cosa que permet ordenar-les en relació als criteris següents:　Per una banda, aquelles activitats on l’atribut inmagatzemable preval i la relació valor/ocupació és alta. (L’espai físic és un recurs escàs en el nostre territori):　

 La producció d’electricitat de la FECSA de la carretera de la Roca, els educadors de carrer dels nostres casals de barri que “produeixen” integració (nous colomencs), la realització d’esdeveniments com partits de futbol o concerts de “masses” i la “producció” de “salut” que “fabriquen” els monitors dels diferents complexos esportius de Can Zam, Fondo, Torribera, i per suposat les biblioteques públiques. També el gaudi dels escenaris: Bosc de Sant Mateu (trekking, passejades), Passeig del Riu (jogging, bícing). Activitats totes elles, que es caracteritzen　 per mitja freqüència de producció i distribució generalitzada. I, en matisos, de tipus anticíclic, en el sentit que en períodes de crisi el seu consum es pot veure augmentat.

 Peces úniques, ja que s’adapten a la necessitat individual i no són estandaritzables, perquè es personalitzen: l’assistència facultativa a l’Hospital de l’Esperit Sant o Torribera. O la docència impartida a l’EOI de Can Zam o al Conservatori Municipal, al Campus de la Nutrició o el MIR de la FHES-UB. Un concert al nostre Auditori Can Roig i Torres, o una obra al Teatre Segarra. Són activitats de distribució discrecional, de baixa freqüència de producció i a més anticícliques (el seu consum augmenta en períodes de crisi).　　

 Per suposat la xarxa de comerç de proximitat juntament amb l’escenari de la trama urbana: restauració, alimentació, ferreteria, reparació, moda, mobiliari, perfumeria, neteja. I　 també l’”exèrcit” de petits menestrals que amb el seu ofici es desplacen per tota l’àrea metropolitana per garantir el bon funcionament del maquinari. Activitats totes elles de producció i distribució generalista i d’alta freqüència. I cícliques, això vol dir, que disminueix el seu consum en períodes de crisis i augmenta quan creix l’economia.　I aquelles activitats que sí, es poden emmagatzemar d’objectes diversos i la relació valor/ocupació, baixa:　　

 La producció de cervesa de la DAMM (sembla que deixa de produir i es reconverteix en planta de suport en puntes de demanda), també petita indústria: impremtes, confecció tèxtil i pell, torners i serrallers, mecànics i restauradors d’automòbils. En la seva majoria, activitats sensibles als cicles econòmics.

I els professionals en la producció d’escenaris urbans: carrers, edificis, instal·lacions diverses. Activitats que combinen els cicles econòmics en relació a l’origen de les fonts de finançament (públic o privat). 　Després d’aquesta descripció imaginativa i agosarada, s’intueix que el gruix dels recursos i efectius territorials es centren en activitats de valor no emmagatzemable i que per tant amb una gran potencialitat d’”exportació”.

 Per rendibilitzar-ho és necessari reestructurar els punts intermodalitat. (metro, bus, tramvia amb petits recorreguts interns per arribar a la font de valor. En faré esment més avall)　　No obstant, la nostra estructura professional dels efectius demogràfics és altament sensible a l’internalització dels costos en períodes de decreixement (exportem operaris i treballadors). Això vol dir que, el nivell d’atur no es genera, quasi en la seva totalitat, dins el nostre municipi. La majoria dels efectius demogràfics empadronats treballen en activitats d’industria tradicional (automòbils, construcció, repartiment) la seu de les quals, en la seva totalitat, està ubicada en municipis de la corona. Per tant, donada la naturalesa de la relació laboral dominant (treballadors d’indústria tradicional estandaritzada) el nostre territori municipal és especialment sensible als cicles econòmics. (Com a proposta, els costos que “nosaltres”assumim -importem- s’haurien de prorratejar per mitjà d’un barem intermunicipal)　　　

 SCG: Ciutat Il·lusionada II

Fluxos i Qualificació

Els dos eixos bàsics són la mobilitat i la qualitat dels recursos. Traduït, la nostra gent i les seves activitats (demografia i organitzacions) i els nostres carrers i l’actiu circulatori (mobilitat i xarxes).

 Per un costat s’ha de tenir present els efectius existents, les característiques formatives, mesura organitzativa de les unitats de valor. Per l’altra, les possibilitats de mobilitat interna i la seva connexió intermunicipal (Barcelonès) i intercomarcal (Barcelonès Nord-Vallès Besòs-Maresme Sud)　

 S’observa una formació mitjana més baixa que en els municipis de l’entorn si comptem la ciutat en el seu conjunt. No obstant, aquesta mesura no és del tot afinada ja que s’hauria d’analitzar per districte, cosa que confirmaria la hipòtesis de què la ciutat no és una excepció en ciutats similars (un centre al voltant de la parròquia i l’ajuntament ben articulat i una perifèria amb insuficiències), però també comparteix similituds amb la trama urbana perifèrica (Sant Andreu, Sant Martí, Carmel, Nou-Barris, Horta) “natural” de la Barcelona real (fins on arriba el metro, 20 o 25 min., de la Plaça Catalunya). I en conseqüència està condicionada per dinàmiques que externalitza la capital i a la seva àrea industrial.　　

 Pel que fa referència a la grandària de les empreses del municipi, a prop d’un 90 per cent no supera els cinc treballadors i dedicades en la seva majoria a activitats venda, reparació i restauració. També s’inclouen les empreses de venda i reparació d’ordinadors. L’eix de mobilitat pot presentar avantatges comparatives. El municipi　 hauria de difondre (exportar) imatge (nou imaginari) i paisatge (metropolità), urbà ciutadà (habitatge) juntament amb paisatge d’equipament “verd” (lúdico-formatiu).

L’objectiu prioritari és la captació (exportació, perquè venem ciutat) d’efectius formats, residents i articulats en la cadena de valor, que valoren la proximitat dels grans centres de creació, en un entorn de qualitat metropolitana, de serveis als residents (singles, famílies, empreses unipersonals especialitzades que requereixen pocs metres quadrats per desenvolupar la seva activitat (Qualificació-ordinador-internet i poc més”), i d’intermodalitat (metro, tramvia, rondes, autobusos, ferrocarril-AVE, aeroport).　　　　　　　　

Portals de Valor. SCG: ciutat expansiva

Per portals s’entén l’entrada-exportació i la sortida-importació de recursos que valoritzen o desvaloritzen la ciutat. Un punt cabdal de la nova estructura constitueixen els eixos de connectivitat intermunicipal (Barcelonès) com intercomarcal (Barcelonès Nord-Maresme Sud-Vallès Besòs). L’objectiu prioritari s’ha de centrar en donar una imatge real i dels avantatges comparatius de la ciutat (proximitat, connectivitat, serveis de qualitat: “una ciutat per viure-hi”). S’observen, en principi, els següents portals:　

Portal de la Diagonal Mar: (Maragall, 2009), que ha obert Barcelona a la ribera del Besòs connectant els dos municipis adjacents S. Adrià i Sta. Coloma de Gramenet. Ens accessibilitza a la platja ciutadana, UPC-campus Besòs@, punt nodal Sagrera, punt sanitari intermunicipal FHES, fins Passeig Llorenç Serra (SCG)-Avda. Sta. Coloma (BCN).　 Per tant, seria un portal de tipus metropolità donada la potència de connectivitat.　

Portal Pallaresa: De tipus intramunicipal, intermunicipal com intercomarcal (passa pel damunt, pels costats i per baix sigui en “autopistes d’asfalt o de ferro), el qual s’hauria d’articular en la direcció a unitats de creació de valor: Campus Nutrició UB-UAB, UNED, Complex mental, EOI, complex esportiu (projectar　 una escola de restauració del Besòs amb la participació directa del Gremi-Ajuntament amb un edifici històric i emblemàtic; Masia Can Zam???). I l’entrada del Parc de Can Zam estendre’l fins a la Torre Pallaresa. I per tant construir un gran vial verd lúdico-sanitario-formatiu-residencial.　

Portal Potosí: De tipus intramunicipal, intermunicipal com intercomarcal (passa pel damunt, pels costats i per baix sigui en “autopistes d’asfalt o de ferro), el qual s’hauria d’articular en la direcció a unitats de creació de valor: Campus Nutrició UB-UAB, UNED, Complex mental, EOI, complex esportiu (projectar　 una escola de restauració del Besòs amb la participació directa del Gremi-Ajuntament amb un edifici històric i emblemàtic; Masia Can Zam???). I l’entrada del Parc de Can Zam estendre’l fins a la Torre Pallaresa. I per tant construir un gran vial verd lúdico-sanitario-formatiu-residencial.　

Portal Bosc Llarg: Portal d’exportació i d’importació de béns emmagatzemables d’indústria tradicional. Així mateix, s’observa una tendència a l’especialització en l’àmbit de la construcció (clúster? Podríem plantejar-nos articular-ne un: maquinària, materials, etc.). És un portal d’importació (comprem　 fóra dels límits municipals) de segones residències i ara de primeres de “residents” de segona generació (competència directa, per preu, per “proximitat” i d’imaginari). No obstant, s’hauria estudiar una nova configuració d’entrada i sortida al Vallès Besòs per articular la connectivitat intercomarcal (Montcada i Reixac fins Montornès i la Roca)　　　　　　

Portal Fondo: És un portal de pluri-comerç nombrós, multicultural i personalitzat, obert a l’àrea comercial intercomarcal de Montigalà i Lloreda que s’estén fins a la Barcelona real (metro). No obstant, s’hauria de reconduir els fluxos de viabilitat de la xarxa per facilitar l’accés intramunicipal de vianants　　

 Portal Esperit Sant: Finalment, ens faltaria un sisè, donat que els altres cinc ja tenim l’estructura, però això no vol dir que estiguin articulats, portal on el punt central hauria de ser la FHES, integrat al Campus Torribera, al Campus Besòs@, juntament amb la Campus de Badalona, i l’Hospital Germans Trias i l’Hospital del Mar. Aquest gran quadrilàter s’ha de construir. I com a suggerència, donat que les infraestructures del metro estan ja aprovades i en funcionament, el tramvia-Besòs/Bus-Besòs, seria el quart braç circumval·latori, la qual cosa realitzem un nou entorn lúdic (platges-bícing), sanitario-formatiu

Josep Mª Cortès Martí

No es de extrañar que el método científico de producción de F. W. Taylor y coetáneamente las innovaciones organizativas de Henry Ford fueran conocidas casi de inmediato, como también las propuestas urbanísticas de tipo falisterista. Ello significó la posibilidad de construir una trama o argumento narrativo para proponer la sociedad del novecientos como modelo social de modernidad y vanguardia. Las ánimas más sensibles y cultivadas, la mayoría de matriz universitaria, coincidían en la implantación de los nuevos sistemas organizativos en la industria en general y las fábricas en particular, mediante la aplicación de los sistemas generalmente denominados taylorista, fordista, falisterista, para resolver “técnicamente” el antagonismo de las clases sociales. La argumentación defendía que los aumentos retributivos proporcionales al incremento de la productividad, supondría una disminución de precios y en consecuencia, un reparto más equitativo de la riqueza y del bienestar, mediante la adquisición de bienes industriales fabricados bajo criterios de racionalidad del trabajo; argumentación todavía muy vigente en el día de hoy. La justificación en el nuevo orden organizativo era poner al alcance de la mayoría, casi selecta, bienes fabricados industrialmente de difícil acceso a la población trabajadora: automóviles, lavadoras, neveras. Emilio Granier Barrera, en un ensayo titulado la “Mayoría Selecta” publicado el 1947 la definía como una amplia mayoría social con capacidad de liderazgo y de cambio como respuesta a Vicens Vives que proponía una minoría selecta como actor de cambio. Sin embargo, nuestra sociedad basada en la tecnología y con un discurso “racional” denomina mayoría selecta a la población con capacidad de producción y consumo de los bienes “técnicos” que son propiedad “técnica” de la minoría selecta (CORTÉS, 2008).

Dicha implantación se realizó auspiciada por gobiernos no necesariamente democráticos. Ello conllevó un modelo de sociedad en que la mano invisible saludaba la mano visible.  La narración fílmica del crecimiento de los últimos cincuenta años en España es sin duda la evolución de su estructura social. Se construyen las clases medias, el llamado Milagro de la Década Prodigiosa, los 60 del siglo XX, que inauguran una asíntota logarítmica de crecimiento espectacular hasta el 2008. Abandonamos el carro-moto de Plácido para ir con coche: El turismo un gran invento (Dir. Lazaga, P. [Esp. 1968]). También democratizamos el privilegio de ser universitario, en una sola generación, perfectamente reflejado Margarita se llama mi amor (Dir. Fernández, R. [Esp. 1961]). Se extendió el derecho de las vacaciones pagadas cómicamente evidenciado en Verano 70 (Dir. Lazaga, P. [Esp. 1969]). Por fin, nuestra sociedad era por primera vez en historia mayoritariamente mesocrática. Nos modernizamos; ya no éramos aquel cateto a babor (Dir. Fernández, R. [Esp. 1970]) perplejo al cambio sino el Soldadito español (Dir. Giménez-Rico, A. [Esp. 1988]) atento a las transformaciones. Las verdes praderas (Dir. Garci, J.L. [Esp. 1979]) allanó el Pacto de 1978, los Pactos de la Moncloa. Los gobiernos democráticos “fordizan” la educación y la salud. Y se construye taylorizadamente la nueva red de conexión de transporte de comunicación y de ideas. No obstante, Todos al suelo (Dir. Ozores, M. [Esp. 1982]) y Asalto en el Banco Central (Dir. Lapeira, S. [Esp. 1983]) denuncian con ironía y con dramatismo las dificultades técnicas de la que ha sido hasta ahora la actual arquitectura de la democracia española. 

Para nuestro ingeniero industrial, profesor de la Escuela Social y de Peritos Industriales de Barcelona, el objetivo de la Organización Científica del Trabajo es su aplicación en todos los ámbitos productivos: “Y también en la agricultura y el comercio, se han dado las mismas circunstancias, naciendo las bases de su Organización Científica”[3]. Es importante destacar  dicha aportación, dado que es el autor hasta ahora analizado que afirma que la organización científica debe abarcar todos los sectores de la economía. Aspecto que nos acerca a lo que hoy en día llamamos “cadena de valor” en relación de las actividades de creación, producción, distribución e investigación como matriz del sistema económico en el intento de racionalizar la economía, tal como parece interpretarse en el libro Pere Estasen Cortada, Cataluña. Estudio acerca de sus condiciones de engrandecimiento y riqueza de 1900

Define la organización científica del trabajo como la ciencia que analiza la complementariedad entre máquina y hombre.  Pero sobretodo, nos propone una nueva manera de comprender los mecanismos complejos del avance económico y social donde la técnica es el engranaje principal que acelera o demora el cambio social. No es en balde que nuestro profesor de la Escuela Social, en el primer capítulo de su opúsculo Organización industrial se encabece bajo el título La ciencia y la Técnica.  El primer parágrafo del capítulo nos abre ya la posibilidad de adentrarnos en sugerentes interpretaciones sobre dicho mecanismo “Hasta la máquina de vapor, la producción tenia un límite: el de las fuerzas del hombre”[4] Sin permitir concesiones al discernimiento de los conceptos de ciencia y técnica, es uno de los autores que destaca su influencia sobre el modo de organización del trabajo. Para ejemplificar el cambio, nuestro profesor, nos propone un pequeño esfuerzo de diálogo entre el antes imaginario y el ahora hipotético; En el antiguo sistema fabril la técnica se circunscribía a la institución gremial: El maestro ostentaba el dominio de  la técnica  reproducida con sin apenas avances de producto y producción, por maestros, oficiales y aprendices del oficio. En cambio, la nueva técnica señala lucidamente nuestro autor, es un patrimonio más vasto que en el antiguo régimen fabril por su gran complejidad, ya que “tiene un campo demasiado extenso para que pueda quedar cercado por unos pocos conocimientos tradicionales”[5]

La organización moderna industrial es una variable dependiente de la técnica que empuja el cambio.  Pero sin duda nos ofrece un enfoque de la organización, no como realidad fácilmente observable, sino es todo un mecanismo que está inserto en el “espíritu del hombre”. Su naturaleza estrictamente humana dificulta la objetividad y la medición pues “cada caso particular reclamará una solución adecuada y será el técnico en su carácter psicológico, quien tendrá que hallarla”[6]. Recordemos las aportaciones del psiquiatra Emilio López en el campo de la psicotécnia, como también la lectura sociológica de modelo de sociedad que se desprendía de su obra más política, reflejado con  palabras de Isidro Rius; “le corresponede hacer aquella convivencia y satisfacción en el trabajo renazca en la industria moderna”[7] Anteriormente, antes de la revolución que significó el taylorismo y el fordismo, la  “camaradería” fue el tipo de relación comunitaria en talleres y ámbitos fabriles. En efecto, la moderna organización industrial la  técnica obliga “jerárquicamente” como medio de disciplina productiva, por “una normas que señalan rígidamente los movimientos precisos y los descansos parciales, que el obrero tiene que realizar en su trabajo”[8]. En consecuencia  “la libertad de trabajo” del antiguo artesano gremial queda subsumida “dentro de su esfera propia” al margen del esfuerzo racionalizador. Sin duda, el diálogo discursivo se repite viéndolo recogido en El contramaestre de Tejidos: observaciones y reglas de trabajo de Vilaseca Ascuaciati el 1924 describiendo paso a paso la organización racionalizada de una fábrica de tejidos.

Ahora bien, encontramos de nuevo en la obra Isidro Rius la discusión sobre los efectos “improductivos” de la racionalización del trabajo. Debate que se establece entre los distintos autores que conforman nuestro pensamiento organizativo; Tallada Paulí y Ruíz Castellá, con matizaciones, coinciden con el maestro de la Escuela Social de Barcelona. Uno de efectos más perniciosos y nucleares de la nueva organización científica del trabajo es la monotonía, resultado de la repetición de movimientos pero también, tal como afirma nuestro autor de manera descarnada “El operario ya no necesita de su inteligencia, ni en labor ha de poner algo íntimo y suyo, basta conque realice de un modo preciso, unos movimientos que científicamente han sido estudiados por técnicos competentes”[9]. No hay lugar a dudas, que la precisión en la definición de Rius Sintes se refiriere al núcleo de la organización científica del trabajo, tal y como se entendió en nuestra latitud.

Finalmente, Isidro Rius adereza una declaración de principios sobre los efectos del progreso tecnológico. Un progreso que concibe como “inestable” ya que se manifiesta ilimitado en su avance. La nueva sociedad industrial -tecnopolis- a diferencia de las anteriores, aunque tenían técnica e industria, no se interpretaba la técnica como agente de cambio social y de instrumento político garante de los resultados económicos. Dicha realidad social, para nuestro autor, se sumerge en la incertidumbre constante, y por ello alza la voz, de “racionalizar el progreso de la técnica”. La continua transformación que supone la nueva tecnopolis  “¿no se compensará todo padecimiento pasado, cuando las nuevas leyes impuestas por el hombre, racionalicen todo lo inesperado y de sorpresa contiene el progreso técnico, se lleguen a racionalizar también sus influencias económicas y sociales?”[10] Pero no obstante, el cambio técnico ha supuesto la creación de nuevas necesidades. Y paralelamente más industria y más necesidad de trabajo. En definitiva, “civilizar un pueblo ¿no es hacerle sentir necesidades nuevas?”[11]

Importante es destacar para el autor el papel que otorga al estado en la pacificación de las relaciones laborales. Argumenta que el interés privado dificulta la creación de riqueza, en arras al bien general, generando desigualdad. El autor sin duda es partidario de una economia racionalizada como sinónimo de una sociedad más justa. Sin establecer parelalismos exactos, su discurso se asemeja al de Cipriano de Montoliu, biblotecario del “Museu Social” de la Mancomunidad. Partidarios de una intervención racionalizadora que se alejan de la explotación capitalista decimonónica. Montoliu por una recuperación del oficio, Lloberas mediante un trabajador “humanista”.  En el opúsculo “Regimen capitalista e intevención del estado”, afirma en uno de sus parágrafos;  Cierto que la concurrencia libre y la lucha por la hegemonia industrial son perturbadoras” cosa que obliga al estado para garantizar el “rendimiento” como “centro de organización científica de la producción.

Nuestro autor considera, el arco de fuerza del edificio racionalizador, es la Standarización ya que  se atribuye el más rápido desenvolvimiento de las naciones, es uno de los aspectos de la racionalización que consiste en uniformar, simplificar la producción y economizar tiempo, producir más y vender mucho más barato, aseveración coincidente con el diálogo tan sugeridor entre Ruskin y Ford pubicado por el médico Dr. Antonio Oriol Anguera el 1935. Sin duda la innovación social de la estandarización, previa a la producción en cadena, constituyen ambas el núcleo del discurso de la racionalización del trabajo. Una de las invenciones sociales más transcendentales de nuestra sociedad; Aquellas nuevas clases medias del 600 y las segundas residencias, hoy parte de la historia social, fue su resultado.  

La formación sin duda es el contrafuerte del nuevo edificio “noucentista” -como también lo es hoy en dia, pero con la diferencia de que antes se anteponia el trabajador humanista ante el especializado y hoy parece ser todo lo contrario, básicamente técnico sin “ilustración”- ya que se instituye como el instrumento que permite la transformación y a la vez la modernización de la sociedad. Lloberas Ferrer, profesor “normal” de la Escuela Social de la Diputación, antes de la Mancomunidad de Cataluña, conoce de primera mano la arquitectura de la institución formativa de la de Prat de la Riba.

Josep Mª Cortès Martí

La traducció a nivell individual d’aquesta atmosfera social es tradueix a nivell verbal “no tinc temps per fer-ho tot” alhora que tots vivim pressionats per “fer moltes coses” -elevada productivitat- en tant que assolir l’admiració d’altres i la concessió de triomfador. L’extrem d’aquesta situació a nivell individual es tradueix en deixar constància efímera (una imatge fotogràfica) d’allò que s’ha fet o no s’ha fet (una opinió buida de contingut). Així mateix, quan l’esmentada conducta social és obsessiva pot desenvolupar trastorns psíquics.  El trastorn anomenat manca d’atenció per hiperactivitat, coincideixen els experts, que els factors ambientals són variables explicatives  a part d’una certa predisposició genètica i biològica. També s’ha observat que les persones que ambicionen una certa representativitat social poden patir la síndrome de Pinotxo, menteixen compulsivament, fent passar la mentida com a veritat. Els psicòlegs clínics han observat que aquests individus desenvolupen comportaments autodestructius perquè en lloc d’enfrontar-se als problemes els eviten i oculten amb les seves mentides. Aquesta actitud pot generar el rebuig dels altres i provocar en el mentider compulsiu estats de culpabilitat, remordiment i inseguretat, així com un desgast emocional que acabi minvant la seva salut física i mental.

Llàstimosament, he detectat símptomes d’aquestes patologies amb persones properes i que sens cap mena de dubte necessiten ajuda no necessàriament farmacològica. Crec que hom per “no embrutar-se les mans” no reconeix el seu propi estat, però el que no es pot afirmar es què amb una imatge vulgui expressar assistència quan realment s’absentà al començar només l’acte, això sí, deixar constància de presència efímera per mitjà d’una fotografia. A més d’inexactituds sobre el contingut de l’esdeveniment “Consell de Ciutat” i per tant una falta de rigor en l’exposició de l’escrit virtual ple de modismes prefabrians extrets del “calendari del pagés” de l’avantpassat maduxaire. És una llàstima que uns pocs malmetin allò que és el més sagrat de la col·lectivitat moderna: la confiança dels seus representats. L’assistència d’aquell que no “vol embrutar-se les mans” ver ser d’allò més efímer amb imatge també fugaç. No hi ha dubte que s’ha de fer neteja (dels “a fora ens tragueren” no dels que “de fora vingueren” usan frases fstes de les seves, no ceba, però també ) d’aquells que mal utilitzen la representació política.   En definitiva, usant terminologia dels ponents del Consell de Ciutat parafrejant la democràcia líquida hi ha perfils de la política local que són “líquids” i fins i tot “gasosos” per la seva pre(ab)sencia en els actes polítics, dels quals en fa ressò telemàticament de la síndrome de Pinotxo.

Les “persones” ho són quan destrien amb encert la “màscara” més adequada en relació a l’escenari. Els nens -la infància tal com avui l’entenem és un fenomen recent de categorització, abans, fins no fa massa, a començaments de l’era industrial, però sobretot a l’edat mitjana, no se’ls considerava com a persones- són la matèria prima per mitjà de la qual anem “elaborant” persones. La família, l’escola, fins i tot la universitat en l’actualitat, són fàbriques, d’una indústria molt peculiar i especialitzada que organitza tots els seus recursos disponibles a produir persones de manera eficient.  Una persona, en conseqüència, és un “producte” que una vegada acabat genera conductes socials, interactua en àmbits diferents, diversos i contradictoris. La qualitat de producte es contrasta quan la conducta apresa compleix les expectatives de comportament, que exigeix l’arquitectura institucional, en cas contrari, si es detecta desviació de la conducta, s’activen mecanismes de control social: renyar, multar, empresonar, però el més freqüent és estereotipar a l’altre, en terminologia tècnica “categoritzar”. Així, reafirmem la nostra identitat individual i de grup.  

Tanmateix, no pretenc parlar del procés de socialització -fabricar persones- sinó del fenomen de categorització social. El qual està relacionat amb la socialització, però que té més a veure amb els processos de classificació que un individu genera quan interactua amb altres persones o grups. El psicòleg social Salomon Ash (1954) estudia els processos cognitius de definició dels altres, o sia, la impressió que ens fa l’altre. Aquesta teoria es complementà més endavant amb les aportacions científiques de Zanjonc (1964) i Tajfel (1975) sobre la categorització social. Aquests mecanismes cognitius són realment “potents” en el sentit que construeixen la realitat social.

Així per exemple, quan afirmem que els xinesos són treballadors, estereotipem. L’estereotip és el resultat més freqüent del fenomen cognitiu de categorització social; un xinès, un nòrdic, un català, un andalús, un convergent o un socialista, són estereotips que en relació a l’ordre prelatiu d’adjectius (baix, alt, avorrit, divertit, conservador, progressista, blau o roig). Tal com ens demostra la vida quotidiana els estereotips és font de perjudicis, concepte que es defineix com una actitud generalment negativa cap a determinades persones o grups .

Tanmateix, el motiu d’aquesta entrada en el bloc ciutadà ve arrel d’una experiència que vaig viure amb un representant polític, la qual cosa m’ha fet reflexionar sobre el fenomen, més amunt exposat, de prejudici o categorització social. El proppassat dia vaig assistir a un dels “escenaris polítics” institucionals de la nostra vila. Totes les persones vam interactuar donant-nos “carícies” en el sentit figuratiu i psicològic del terme, a la inauguració de l’acte social. Ens vam saludar, ens van comunicar, vam intercanviar informacions. En definitiva allò que es considera “normal” en la representació del rol que a cadascú li pertoca.

Un dels assistents -polític professional, representant legítim d’un dels grups del consistori- que el conec i el tinc ben categoritzat, malgrat que els rumors diuen que és habitual aquest tipus de conductes individuals d’aquest representant,  sense cap mena de perjudici, li estenc la mà -salutació occidental masculina per tots acceptada i reconeguda- per saludar-lo cordialment com a ciutadà. L’esmentat polític  no sé si va entendre la salutació com un acte d’amabilitat i de coveïnatge o com una conducta d’agressivitat i de combat en tant la seva resposta facial (llenguatge kinètic). Vaig insistir-li amb un to de cordialitat saltant-me el protocol dient-li “donem la mà, home”. Ell em respongué “no em vull embrutar les mans”. Davant d’aquesta situació no vaig insistir-hi més, però sens dubte, els rumors s’han convertit en afirmacions de què aquest polític en té molt poc, DE POLÍTIC, i per tant utilitza amb poca “política” la legitimitat otorgada pels seus correligionaris d’opció i partit.

Per acabar, Napoleó era cors. Va voler tenir tota Europa controlada. Sembla que la seva desmesurada ambició i una equivocada percepció dels altres, estereotips (espanyols, alemanys i russos), el va portar al fracàs entre altres motius. Per tant amic meu, l’experiència ens demostra que la “incapacitat apresa” i la “categorització social” no són les conductes més adequades per tenir-ho “tot controlat des de Còrsega”. 

Una cordial salutació.