Terres Marginals i Òptims d’Equilibri
Santa Coloma de Gramenet és un exemple d’allò que l’il·lustre agent borsari anglès d’origen jueu, David Ricardo, anomenava terres marginals i de rendiments decreixents. Quan ens referim a terres marginals són aquelles que per la seva situació o capacitat productiva no produeixen plusvàlua. Aquest municipi situat geogràficament a la frontera natural -segons Pau Vila: riu, serralades- de la comarca del barcelonès, degut a la seva orografia natural no era la terra de més puixança del pla.
La més pròspera es trobava a les Corts, terra orientada a migdia, solana, protegida per Sant Pere Màrtir, una suau pendent cap a mar. Avui dia li anomenen Pedralbes. Una altra zona del pla prou cotitzada pels seus rendiments, fou la gran esplanada de Sant Martí, malgrat que foren aiguamolls, foren assecades, plantaren blat. Allà es construí el rec comtal. Rec que per cert, anava a parar pel voltant de l’actual parc de la Ciutadella. Lloc d’indianes i densament poblat. Convertit més tard en la ciutadella per un monarca de la saga borbònica. Terra per cert, Sant Martí, de grans rendiments. Habitualment aquest tipus de terres, tal com ens diu l’historiador llenguadocià Pierre Vilar, permeteren la posterior industrialització de Catalunya; grans rendiments, grans plusvàlues, invertides a la indústria. La recapilització es realitza per mitjà de la manufactura, però també de la revalorització del sòl. Pesem que la vila Olímpica ha viscut aquest fenomen, però convertint els rendiments decreixements d’aquella indústria manufacturera a uns rendiments creixents i especulatius de la indústria residencial -costat del mar- i noves indústries de la creació i la innovació -indústries netes, que encara revolaritzen més el sòl- que creen valor.
Santa Coloma de Gramenet com alguna vegada he dit i escrit, és un lloc que la naturalesa no li ha estat prou generosa des de la perspectiva capitalista. Només la banda del riu, propietat de la saga Castellarnau, llinatge matern de Josep Mª de Segarra, eren les millors terres -Torrevalldovina- ara abrusades per l’avinguda Santa Coloma, carrer Sant Joaquim, Cultura, Pompeu Fabra etc. A més moltes de les antigues famílies propietàries eren de llinatge nobiliari, de tipus rendista, i no eren, a diferència de les del pla, comerciants. A Badalona per exemple, es dóna un fenomen semblant al Cap i Casal. Ací, per diverses raons els petits propietaris es beneficien de la necessitat d’assentament i habitatge de les diferents onades migratòries. La més forta durant el règim franquista. Poc ordre i molt de desconcert a l’hora de definir el model de ciutat.
Ara, crec que és un moment molt dolç per aquest municipi. Deixat de la mà l’especulació va destrossar el que podia haver-se convertit amb una de les ciutats més boniques de la comarca barcelonina. Riu, muntanya, i ara mar, i també les rondes, encara que les pobres palmeres malden per sobreviure, l’han posat en un lloc més òptim en el mapa i també, malgrat la estigmatització que encara perviu en l’imaginari col·lectiu. Aquesta remodelació de la ciutat ha estat també, en aquest cas, sense entrar en més detalls, gràcies a les persones que hi viuen. Ara bé, la natura humana és molt complexa (La tesi de fons, preveu que la meritocràcia eixampla la mesocràcia i aquesta, fiscalment munyida, és base de prosperitat, cultura i convivència) i com diu un dels economistes més singulars del nostre petit país, Fr. Roca, seguint a Heilbroner, les ciutats es transformen segons el òptims d’equilibri. En tant significa; necessitats pressupostaries, necessitats socials, necessitats de benefici. No obstant, cal tenir ben present que aquesta gran remodelació s’ha fet amb diner públic. Però, el que molesta és que molts dels beneficis s’han internat en algunes butxaques particulars, més aviat poques. Fent “safareig” el més probable que ben relacionades. En aquest últim punt, amic Cristòfol, si no ho he mal interpretat, convergim en l’esperit social.
Ciutat i Ètica
Frederic Rahola, deia pels voltans del 1918 que una ciutat és una comunitat assentada, però també organitzada, alhora que el ciutadà ho és, perquè estima la ciutat. Sens dubte, molts dels que “entren” i diuen quelcom en aquesta “àgora virtual” ho fan perquè viuen la ciutadania. El nostre prohom, així mateix, continua el seu monòleg preguntant-se què és el que ha d’estimar el ciutadà; transcric literalment el petit autodiàleg:
- ¿Qué es lo que debemos amar en nuestra ciudad?
- Todo lo que sea más suyo, aquello que le infunde carácter y fisonomia.
Sens dubte, el que ens motiva escriure en aquest espai és aquest sentiment de ciutadà, que ens defineix el polític i home de negocis del noucentisme català. Época que a més es posen els “ciments” i els “fonaments” del que seria la Barcelona del segle XX. Tanmateix, permeteu-me amb aquesta petita introducció, fer una petita reflexió sobre la nostra ciutat, ja en ple segle XXI, sobre l’escenari que se’ns presenta a hores d’ara.
Habitualment la capitalitat s’estén prenent territori com també identitat a les ciutats més petites i conveïnes. SCG+ és un fet ben palpable dels efectes contundents de veïnatge municipal amb la capitalitat BCN. Aquest fet en lloc d’afavorir un desenvolupament de la ciutat ha comportat l’efecte totalment oposat. Ha marginat el territori, convertint-lo, en un passat no massa llunyà, en un pati de mals endreços (malgrat que les millores de serveis i urbanístiques assolides són més que evidents).
Ara estem en una conjuntura que ens podria ajudar a redreçar la situació. Crec que SCG+ (veieu la diferència de model entre SC+) hauria de participar de manera directa, juntament amb els municipis conveïns –BDN, Sant Adrià, Montcada i Reixac- en la planificació de l’estació de l’AVE de la Sagrera. Donada la proximitat del municipi SCG+ amb aquesta nova infraestructura que depassa els límits comarcals, ha de participar de manera directa amb la seva planificació amb l’objectiu de transformar-se en tot el seu conjunt un “nucli” de nova centralitzat metropolitana.
En tant, cal afegir, que les inversions realitzades participa diner públic, per la qual cosa dóna legitimitat a exigir que els beneficis de l’esmentada infraestructura es distribueixin amb criteris d’equitat i prosperitat social. Això vol dir, que la prosperitat, diguem-ne plusvàlues que creen aquest tipus de construccions no es monopolitzin. Per tant, l’objectiu finalista no ha de ser que la prosperitat particular, sinó un augment del benestar de la societat, sigui per mitjà la redistribució de renda, com per la qualitat urbanística i de serveis que suposa.
No pot ser que les autoritats “legitimades” mediàticament, no negociïn i planifiquin dins de les coordenades esmentades. És del tot il·legítim erosionar el mecanisme democràtic que beneficia una minoria especialitzada en el negoci especulatiu que per mitjà del mecanisme de legalitat vulneren impúdicament els principis de la democràcia.
Finalment, voldria disculpar-me abans de tot si hom es troba al·ludit, ja que a ningú se li escapa que política i ètica, són conceptes que formen un binomi, no sempre equilibrat, cosa que em suggereix, per acabar aquesta “entrada” en el bloc, un dels versicles de l’evangelista Mateu (6, 24): “Ningú pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no farà cas de l’altre. No podeu servir alhora Déu i Mamones”. Mamones també Mammon literalment és un ídol d’origen incert, també conegut com a príncep dels inferns, personificació de la riquesa.
Autoestima
El proppassat dia de 22 de febrer (2008) en el Centre Excursionista del Puig Castellar, es va debatre el model de ciutat per a Santa Coloma de Gramenet. Es van exposar diferents punts de vista de com hauria de ser la ciutat i els seus barris, així com les potencialitats i les limitacions de la ciutat. Tanmateix, abans d’explicar el procés que viu Santa Coloma de Gramenet, em veig en la necessitat de puntualitzar els conceptes de ciutat, urbanisme i model de ciutat, per així centrar la temàtica d’una manera més precisa.
Santa Coloma de Gramenet és una ciutat ja que; primer: hi ha un assentament prolongat en el temps d’una població certament nombrosa; segon: un fort arrelament en les relacions socials, ja instituïdes; i tercer: aprofitament intens, dens i funcional del territori. La ciutat per poder-la estudiar s’ha d’entendre des de dos perspectives bàsiques: pel seu urbanisme físic, però sobretot pel seu urbanisme sociològic. Això vol dir que per comprendre Santa Coloma de Gramenet s’ha conèixer per les inquietuds dels que hi viuen, pels projectes que engeguen les seves forces vives, per les cultures que la defineixen, pel seu dinamisme emprenedor, pel seu civisme en la convivència i respecte a les normes, per les seves institucions, la seva arquitectura, en definitiva pel seu urbanisme.
Les accepcions clàssiques d’urbanisme miraven sempre al futur. Era un urbanisme propositiu referint-se a la formalització morfològica d’una ciutat. Les ciutats utòpiques de Saint-Simon, Fourier, Robert Owen per posar els urbanistes més coneguts, coincidien en el desig d’una ciutat endreçada com a mitjà per una societat millor. Aquesta idea, malgrat tot, està vigent i és el que ens mou al canvi. Les idees són molt importants en l’urbanisme ja que orienten cap a on hem d’anar. Ara bé, per urbanisme en un sentit ampli també s’ha d’entendre com aquella disciplina que reflexiona sobre l’assentament urbà i alhora ordena i estructura una ciutat per mitjà d’una sèrie d’instruments legislatius. Amb això vull dir, que hi ha una Santa Coloma de Gramenet propositiva, una Santa Coloma que es desitja, la qual per fer-se realitat ha d’entrar en el joc polític i legislatiu. Es podria dir, per acabar aquest apartat, que l’urbanisme és fer política, ensems la cristal·lització de la idea que tinguem conjuntament de com ha de ser la ciutat.
Finalment, el concepte model de ciutat és un terme que s’ha utilitzat en el debat polític durant aquests últims anys amb l’ànim de fer participar i també d’implicar a la gent en la gestió municipal. En aquest debat quan es parla de model es refereix concretament a la dotació d’una ciutat en equipaments, en infraestructures i en serveis, relacionat en segon terme a la seva densitat i la seva morfologia. Abans però de detallar-ho, hi ha dos models o tipus fonamentals: la ciutat compacta o mixta, amb una elevada concentració d’activitats i serveis (i per tant, també, de demografia), i la ciutat difusa o dispersa, amb una baixa densitat de població i un gran consum d’espai. Des d’una òptica sostenibilista el model de ciutat compacta “sense arribar a densitats excessives” resulta el més apropiat. No obstant, podem trobar més models de ciutat, segons les característiques abans esmentades d’equipament, de funcionalitat, de serveis, de morfologia i de densitat:
Ø Ciutat compacta: model densament urbanitzat, amb una distribució homogènia d’equipaments, infraestructures i serveis
Ø Ciutat difusa: s’estén de manera heterogènia, ocupant molt espai, una densitat de població baixa i una especialització urbanística funcional. Sovint va associada també amb una segregació social.
Ø Ciutat diversa: distribució homogènia dels equipaments, infraestructures i serveis en l’espai urbà.
Ø Ciutat especialitzada: distribució funcional dels espais urbans. En cada sector predomina una activitat o un tipus d’habitatge diferenciat del dels altres sectors
Ø Ciutat integrada: l’espai urbà s’integra funcionalment tota la diversitat d’usos funcionals, serveis i pobladors
Ø Ciutat segregada: existeixen diversos espais urbans especialitzats en usos, serveis i habitants, que es troben dispersats
Ø Ciutat policèntrica: no existeix un domini territorial ni funcional d’un sector urbà. Existeixen diferents nuclis compactes, diversos i integrats amb un mateix pes.
De tots aquests models el que més s’ajusta a Santa Coloma de Gramenet és de ciutat compacta, amb les característiques següents: densament poblada, barris heterogenis, a prop d’una capital. No obstant, ens en falta un de model, el qual encara es troba en l’imaginari col·lectiu, que és la de ciutat satèl·lit. I en certa mesura en el debat i en el carrer es percep aquest sentiment, que es pot explicar com l’autoestima de la ciutat.
El Nadal en un satèl·lit
En l’Informatiu de l’ajuntament, els diferents regidors portaveus dels partits que conformen el consistori, com és tradicional, escriuen en l’apartat “opinió” els seus punts de vista sobre el pols de ciutat. Hi ha un, però, que m’ha copsat l’atenció, perquè m’ha obligat a reflexionar sobre el model de ciutat en la qual vivim. L’article en qüestió porta per títol: “Pregunta: amb la N de Nadal…” i parla entre d’altres temes interessants, sobre satèl·lits, és a dir, ciutats satèl·lits. Això m’ha obligat a preguntar-me: ¿És realment una ciutat satèl·lit Santa Coloma de Gramenet?. La resposta és que aquest terme no s’ajusta a la realitat actual de la ciutat.
És una evidència que les ciutats s’han de refundar i repensar si volen créixer. La possibilitat de què SC es converteixi en un satèl·lit depèn en bona mesura dels mateixos colomencs i de les polítiques aplicades. De fet, tal com es perfilen les realitats urbanes actuals, sembla que en lloc de la ciutat dispersa, es pretén retornar a les ciutats compactes. On la gent no trigui en excés per desplaçar-se: anar al supermercat o la botiga, anar a treballar i a divertir-se, anar a l’escola, a la biblioteca o a l’auditori. En conseqüència, es tracta de recanviar el punt de vista cap aquesta gran ciutat, això si, sense perdre la seva identitat, encara que les identitats es transformen com tot el que és viu.
De la mateixa manera, el concepte de satèl·lit és un terme, què no s’adiu per la Santa Coloma de Gramenet d’avui. Per ciutat satèl·lit s’entén un espai urbà sense autonomia i d’exclusió social; una ciutat buida de serveis, desendreçada i bruta; on la vida comunitària és inexistent i aliena de tot que passa. Aquest terme, sincerament no descriu la ciutat on vivim. Estem dins un territori geogràfic urbà ampli però densament connectat en el centre: La plaça Catalunya ens arriba en vint minuts per posar només un petit exemple quotidià. Fa anys que moltes ciutats del voltant de Barcelona es van anomenar ciutats satèl·lit pel seu creixement descontrolat. A resultes d’allò, vivim en una metròpolis que s’ajusta a la comarca del Barcelonès i una mica més. Molt compacte amb espais econòmics i socials molt definits d’una gran intensitat d’ús. Santa Coloma, de la mateixa manera que Horta, són per a molts dels que hi viuen, unes parades de metro. Formen part de la Barcelona real, no de “Barcelonès” imaginàries, on Santa Coloma de Gramenet també té la seva fantasia onírica -la Santa Coloma de les maduixes i l’hortet- relats de “pessebre” que responen a realitats viscudes i enyorades, però que només tenen sentit en el record.
Cebrià de Montoliu, urbanista vocacional, ja el 1911, en el seu llibre “Las modernas ciudades y sus problemas”, considerava, que la ciutat es desenvolupa en dues direccions, la xarxa viària fonamental i la zonificació com a forma immediata de la intervenció municipal. Es pot constatar que la xarxa viaria hi és: TMB, Tubsal, juntament amb les connexions: B-20, C-32, rondes. Aquest punt no es pot obviar quan es parla del municipi. Santa Coloma, per sort, es troba molt ben situada. I és un actiu que s’ha de saber explotar per millorar les condicions de vida dels ciutadans. Només una anècdota, a grans trets, el projecte de les rondes i la zonificació del territori de Barcelona i els pobles agregats, és de 1903, preveient les innovacions viaries. Leon Jaussely guanyà el concurs en aquell any. El Pla Jaussely contemplava l’enllaç de l’eixample amb la resta de pobles agregats. Torribera ja responia a aquest criteri de zonificació.
Santa Coloma és probable que en aquest moment visqui una situació similar a la que van viure fa vora cent anys els pobles del pla: Sant Martí de Provençals, Gràcia, Hostafrancs-Sants, Sant Andreu, Les Corts, Horta, Sarrià-Sant Gervasi. Es va contemplar que connectar-los i annexionar-los amb l’eixample era la solució més satisfactòria. Una de les causes, sens dubte, la revolució del transport que va apropar la serralada i els dos rius. En aquell moment, en nom del progrés, era la solució que es va considerar més adequada. Aquesta política d’agregació es va portar a terme no sense dificultats. A hores d’ara veiem d’allò més normal que Barcelona arribi des d’el turó de Sant Pere Màrtir fins a Vallbona. Sarrià, últim municipi agregat, una de les raons que es van dilucidar fou la connexió directa del poble residencial amb la Plaça de Catalunya per mitjà del ferrocarril de Sarrià. Aquesta circumstància és paral·lela a Santa Coloma de Gramenet i la resta de municipis que conformen l’entramat del metropolità. No es pot oblidar que la majoria de població que hi resideixen, ho fan per proximitat a la gran ciutat entre altres raons. A més, la vida quotidiana de molts dels que fan la Barcelona real està inserida en un espai que sobrepassa a les fronteres municipals. No crec, que per Santa Coloma sigui positiu obviar aquesta realitat. Sinó en tot cas forçar-la buscant una funcionalitat específica dins d’aquest espai per no convertir-se en una ciutat satèl·lit.
La funcionalitat d’aquesta ciutat s’ha de trobar en les seves potencialitats actuals, que les té i les passo a enumerar: primer és una ciutat que està connectava a vint minuts del centre de decisions de Barcelona sobretot, i Catalunya de retop; gaudeix d’unes connexions supramunicipals de primer ordre; d’unes parts de la ciutat que ben endreçades són de les més privilegiades per viure-hi; d’un entorn immediat a la muntanya de Sant Mateu i per extensió serralada de Marina, a les platges de Sant Adrià i el Fòrum; dues institucions que poden reforçar la seva funcionalitat: el campus Torribera lligat amb l’Hospital de l’Esperit Sant especialitzant-se en docència i en el camp de la recerca nutricional. A més d’uns equipaments, que poden millorar-se, enfocats als residents i especialment a les famílies. Me’n deixo molts d’actius, però només aquests que he exposat poden donar-nos una orientació cap a on pot anar Santa Coloma de Gramenet. Crec que a hores d’ara, és reforçar la residència de qualitat a bon preu respecte al centre. I dic a bon preu, en sentit comparatiu respecte a les zones més cèntriques de l’àmbit barceloní.
Hi ha un altre aspecte; repensar la manera de com s’ha de gestionar aquest espai metropolità caracteritzat per la gran densitat demogràfica i unes necessitats de serveis molt específiques. Aquesta circumstància obliga a qüestionar-nos si és factible que ho gestioni un ajuntament i un alcalde, donant resposta a allò que l’autor anomena com a “satèl·lit”. L’objectiu prioritari millorar l’eficàcia de la gestió territorial a la vegada que, plantejar-nos com s’ha d’organitzar el poder polític d’una gran metròpolis. Molts dels districtes i municipis del Barcelonès tenen més població que qualsevol comarca catalana Per exemple Sant Martí de Provençals té més població que el Tarragonès. I Santa Coloma de Gramenet té més que la comarca de l’Alt Empordà. L’Alt Empordà té una superfície de 1342 Km2 i Santa Coloma no arriba als 8 km2. Això vol dir, que hem de repensar el model de ciutat que volem, perquè ens hi juguem molt.
Anomia i radicalisme democràtic
L’últim article que vaig escriure per la revista, es deia que Participació és qualsevol activitat adreçada a influir directa o indirectament en les polítiques. La participació pot consistir en qualsevol tipus d’activitat; Des de la forma més habitual i regulada en les nostres democràcies com és votar. També es pot entendre com a procés participatiu tractar de convèncer a un amic, perquè vagi a votar, recollir signatures, enviar cartes als diaris, queixes a la bústia electrònica municipal. Generalment participació defineix la intervenció en política dels que no es dediquen professionalment. La participació política té dos grans tipus de protagonistes, dos grans subjectes en els quals hem de pensar inevitablement posar en marxa qualsevol iniciativa participativa: les associacions i les persones.
Crec que ningú és aliè que vivim la societat globalitzada dins del nostre petit municipi. Repte que ens suposa noves oportunitats, però també una sèrie de restriccions. Començant per les restriccions crec que una de les més importants és la dificultat que suposa entendre que la realitat social canvia a una velocitat tant elevada que moltes vegades no ens deixa possibilitat de reflexionar respecte el paper que a cadascú ens toca en l’escenari social. L’explicació possiblement la trobaríem en un seguit de situacions que revolucionen els esquemes tradicionals, d’entendre la realitat social. Un nou univers de valors, de demandes, de realitats de necessitats i d’interpretacions estan reformant el sentit de la quotidianitat i la realitat de l’individu, així com la naturalesa i les condicions de l’exercici de la llibertat.
No hi ha cap mena de dubte que l’esquema teòric de la societat actual es caracteritza per una superació del concepte clàssic de classes socials, cosa que no vol dir i que no s’ha de confondre que s’hagin superat les desigualtats, possiblement la rigorositat estadística ens detalla que cada vegada creix més. També s’ha superat l’esquema de la massa silenciosa per a donar pas a unitats socials més febles i fragmentades, però que a la vegada són més conscients de la seva particularitat, de la seva experiència personal, i de la seva capacitat d’influència. Paral·lelament sorgeix un nou individualisme social que participa a la seva manera, on un sol individu vol ser protagonista i director de la seva pròpia vida, però també de la vida social que es desenvolupa pel seu voltant. Aquest nou individualisme reclama poder participar i decidir directament sobre tot allò que l’afecta, i que interpreta que està en moltes i allunyades mans.
Això ens obliga a tots a repensar les regles del joc democràtic, cosa que ens suposa parlar de l’anomia democràtica d’una part de la societat, però també d’un radicalisme democràtic. Per anomia democràtica s’ha d’entendre la no participació en els mecanismes democràtics per absència de valors socials. Habitualment són aquelles franges de la societat que per omissió o per incompetència no poden o no saben o ignoren que la seva veu és important per trobar un espai de confluència. Per una altra banda, el radicalisme democràtic és tot l’oposat. Són individus i grups que saben de la seva capacitat i discerneixen i dictaminen sobre l’eficiència del sistema democràtic, amb l’objectiu de fer prevaldre les seves legítimes aspiracions.
Aquest nou escenari no s’escapa del conflicte, però ens obliga a pensar en l’individu com a subjecte polític principal i a pensar i repensar en les noves formes de participació social i col·lectiva, com mecanismes imprescindibles de l’acord i manteniment del benestar social i de la salut democràtica. Aquest debat obert en el fòrum imprès i l’àgora municipal, hi ha com a darrera voluntat de parlar d’un nou contracte social, que emani dels individus (subjecte polític) per establir les regles del joc democràtic i social dels ciutadans. Cal afavorir la virtut cívica que entengui la participació no només com un dret reconegut i articulat, també com una voluntat i una actitud de responsabilitat social i protagonisme individual en tot el que és públic.
Associacions i persones, agents de participació ciutadana
Participació és qualsevol activitat adreçada a influir directa o indirectament en les polítiques. La participació pot consistir en qualsevol tipus d’activitat; Des de la forma més habitual i regulada en les nostres democràcies com és votar. També es pot entendre com a procés participatiu tractar de convèncer a un amic, perquè vagi a votar, recollir signatures, enviar cartes als diaris, queixes a la bústia electrònica municipal. Generalment participació defineix la intervenció en política dels que no es dediquen professionalment. La participaciópolítica té dos grans tipus de protagonistes, dos grans subjectes en els quals hem de pensar inevitablement al posar en marxa qualsevol iniciativa participativa: les associacions i les persones
La ciència política mostra que el factor més important per fer que la democràcia funcioni no és tenir bons polítics, ni més recursos econòmics, sinó tenir una xarxa associativa rica: més associacions, amb més membres i més vida i democràcia interna. Aquesta seria la millor garantia que els polítics podran estar ben informats sobre el que volen els ciutadans i alhora el millor instrument per mantenir la pressió i el necessari control sobre la tasca dels responsables polítics. Les associacions com instruments de transmissió participativa requereixen un teixit molt representatiu de la ciutadania, en el qual tots els grups de persones amb interessos comuns estiguin organitzats, en què cap dels grans interessos sigui absent del debat i on en cadascun d’aquests grups hi participi activament com més gent millor.
Sovint trobem insuficiències en la mateixa existència del teixit associatiu. Cosa que suposa pèrdua de força participativa i representativitat de la ciutadania. Això provoca que la veu parlant de les associacions acaba concentrant-se en poques persones. Aquestes persones potser s’hi dediquen, perquè no hi ha ningú més o perquè els altres els demanen que siguin ells els representants, però com que no poden compartir ni discutir prou les seves idees amb el grup, al final acaben representant-se més per si mateixos que al conjunt del col·lectiu. En les democràcies mediàtiques com la nostra, hi ha poca gent disposada a implicar-se per raons diverses, però que poden tenir un origen comú: deixar que ho faci un altre, ja que hi ha la creença de què les ganàncies assolides seran compartides per la totalitat de la societat. No cal insistir més que, les associacions són les principals protagonistes quotidianes de la participació, i a més hi ha bones raons, perquè segueixin sent-ho. Però per ésser unes bones representants del conjunt de la societat es condició el compromís en la “res” pública.
L’altre subjecte de participació són les persones a títol individual que tenen interès en participar en el joc democràtic. En una societat complexa com la nostra sempre trobem persones que no desitgen associar-se, i prefereixen ser-hi individualment que formar part d’un col·lectiu amb el qual no se senten prou ben representats en el debat que s’ha de produir. Per tant, prefereixen que se les escolti com un ciutadà. Participant la gent aprèn a explicar les seves idees, a escoltar les dels altres i adonar-se que no coincideixen amb les seves, aprèn a debatre i a negociar, aprèn a intentar guanyar i a saber perdre i aprèn a fer-se corresponsable d’allò que s’ha decidit. Perquè l’àgora funcioni, cal una ciutadania activa, símptoma d’una democràcia saludable.
És difícil construir democràcies sòlides sense demòcrates, i la participació és la principal escola de democràcia. La participació és un instrument per aconseguir alguna cosa, en aquest cas una determinada política. Això no vol dir necessàriament que la motivació de la gent per participar hagi de ser instrumental. Segurament, si pensem en les nostres pròpies activitats participatives, ens adonarem que moltes vegades no ens ha mogut tant el voler aconseguir un objectiu concret, com senzillament fer saber al món quines són les nostres idees.
Aptituds Ciutadanes i Projectes de Ciutat
Lev Trotski amb la seva visita esporàdica a Barcelona va sentenciar que era Cannes en un infern de fàbriques. Actualment, però, seguint a l’economista Francesc Roca i Rossell, Barcelona va enterrar en aquell temps les platges sota les llambordes i ara “hem posat les platges al damunt”. L’elegant observació denota la revolució-transformació de model econòmic, d’estructura social i de morfologia urbana a hores d’ara.
SCG+ forma part integrada de l’àrea real de la Barcelona del segle XXI. Una àrea metropolitana que amb els canvis urbans esdevinguts durant aquests anys, des de la nominació olímpica de la Barcelona 92, s’han revitalitzat àmplies zones del teixit urbà. SCG+ amb els fons FEDER, objectiu 3 -ho dic de memòria- es van efectuar millores molt importants, de primer nivell. La part que pertoca de riu Besos al municipi és una d’elles. Sens dubte, aquesta infraestructura ha reequilibrat la ciutat en el seu entorn articulant-la amb Diagonal Nord. Ara també tenim un equipament de primer nivell -Sagrera AVE- que encara pot potenciar més aquest minúscul municipi de la subcomarca Barcelonès Nord “linkada” al Maresme Sud. No obstant, Sant Adrià del Besos com també Santa Coloma de Gramenet, tenen una vocació més barcelonina, degut segurament a la seva estructura funcional de dormitori semiperifèria.
Tanmateix, els ciutadans de SGC+ posseeixen un codi d’ús de la ciutat . Per uns SCG+ és només on van dormir. La seva funció és la d’aixopluc, però la seva vida creativa, productiva i comunitària es realitza en un altre lloc geogràficament llunyà però funcionament proper. Per altres, la seva ciutat és el seu barri, com aquell qui el “seu carrer” amb el seu bar, la seva farmàcia, “los vecinos”. És un codi d’ús molt més restringit, però molt més intensiu. Altres, en canvi, aprofiten les seves limitacions com també les seves potencialitats, cosa que va molt lligada al projecte de ciutat. Són aquells ciutadans que utilitzen les interconnexions existents de l’àrea: equipaments culturals, d’oci, de negoci, educatius, sanitaris, de mobilitat. Els quals són valorats no tant per la seva distància física sinó per la seves rendibilitats.
És obvi, que el projecte de model ciutat que s’hagi definit i engegat és el que potencia l’aptitud del ciutadà. Sens dubte, els polítics com agents “difusors de models” com els seus gestors “que produeixen el model” sigui prou atractiu pels ciutadans com agents que “distribueixen i consumeixen el model” i que amb les seves relacions habituals reinventin i puguin crear una nova ciutat.
Però per això s’ha de definir i treballar per fer-lo. S’ha de fer dia dia, perquè el projecte es defineixi i es reinventi. Per això es necessari un “timing” on els representants portin a terme el “model que han venut” a la ciutadania. I per arribar aquest punt, s’han de trencar cotilles que estan molt arrapades a interessos individuals com corporativistes de partit polític i també a certes “cultures” laborals.
El model Santa Coloma de Gramenet
Santa Coloma de Gramenet és una ciutat que aspira a ser un model adequat de participació ciutadana. Aquesta línia estratègica és la que inspira el programa d’acció cultural de la nostra ciutat en el futur. Una ciutat compacta, densa, amb una densitat que ja no és la dels anys setanta, una pura aglomeració sense res més. Ara juguem amb una densitat intel·ligent, equipada i planificada: volguda. I sobretot amb una oferta cultural competitiva dins l’àrea metropolitana.
Amb Cultura i ciutat, nom de la conferència a càrrec del filòsof Josep Ramoneda, s’enceta el Pla d’Acció Cultural de la nostra ciutat. Aquest pla segueix el compromís sota el nom d’Agenda 21 de la Cultura, aprovat en el IV Fòrum d’Autoritats Locals per la Inclusió Social de Porto Alegre celebrat a Barcelona el maig de 2004 i ratificat pel Ple de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.
El 10 de desembre proppassat, es presentà la Comissió de Cultura del Consell de Ciutat. La proposta de treball per portar a terme el pla, és coordinada pel Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona. L’estudi es basa en la metodologia qualitativa; on sectors diversos de la ciutat i agents culturals, participen de manera directa en l’elaboració del pla. L’objectiu és la implicació ciutadana en el projecte a partir de la realitat que viuen.
El Pla d’Acció Cultural, pretén ésser un procés obert, en què els diversos submons que conformen la realitat social de la nostra comunitat, suposi la incorporació de totes les sensibilitats culturals. Aquest mecanisme d’implicació a mig terme ha de significar un procés de canvi social alhora cultural, cosa que sens dubte suposa un esforç de planificació capaç de dinamitzar i encapçalar tot un procés d’aculturació, conseqüència de la situació global del món occidental, i que es viu de manera molt particular en la nostra ciutat.
Les cultures mai són immutables, sinó unes realitats vives i sincrètiques. Cosa que es contrasta de manera fefaent amb les dades sobre la procedència de la població colomenca, on cal destacar el pes remarcable que ha assolit en aquests moments la població nascuda fora de l’Estat espanyol, al costat de la que, molt majoritàriament, procedeix de diferents Comunitats Autònomes. Santa Coloma de Gramenet és una societat on la convivència de diferents comunitats culturals han suposat i suposen tot un revulsiu pel sincretisme cultural que ja comencem a viure.
El consistori, doncs, aposta per una visió moderna tal com ha expressat la seva regidora de cultura amb els tècnics de l’àrea. En què la cultura és un dels aspectes fonamentals pel futur: és la imatge que es transmet de la ciutat, junt amb les diferents opcions realitzables d’oferta cultural. Amb l’ambició legítima d’apostar per la “centralitat al costat de casa” aprofitant els recursos culturals ja existents i creant-ne de nous. En definitiva, tot un afer local de caràcter metropolità inserit en la globalitat ben entesa.
CG: Ciutat il·lusionada I
Una prèvia abans de tot: pinzellades d’un model
La qüestió és definir en quin marc de referència ens trobem. Donem unes pistes per veure-ho amb molta més perspectiva; “Nosaltres”, com a societat, podem afirmar que no hem imitat ni el model nord-americà ni el model soviètic (Puig i Cadafalch, 1918). És una altra organització social que combina l’esforç mal anomenat privat i l’imprecís públic. Si ho analitzem amb audàcia, després de la segona guerra mundial i de les dictadures europees construïm el nostre model “administrat” sobre na hipoteca (Reventós, 1993), en el sentit de què la “democràcia s’ha de pagar” per fer-la possible i viable (Trias Fargas, 1975).
Què es vol dir?
“Nosaltres” durant aquests trenta anys hem falcat la nostra democràcia en tres crosses, que apuntalem de manera simultània (la primera vegada que ho fem), on la intervenció del sector públic és cabdal: primer, escolaritzem tota la població; segon, assegurem la malaltia i la vellesa i tercer, reconstruïm els escenaris de convivència. Per una banda hem establert i establim nous escenaris: carrers, biblioteques, escoles, universitats, centres d’atenció primària, hospitals, autopistes d’asfalt, ferro, mar, aire.
Per l’altra, hem conduït i conduïm nous “fluxos”: cuidem-eduquem, sanem-gaudim, llegim-estudiem, viatgem-aprenem, mengem-ballem, acordem-decidim, integrem-multinacionalizem, descontaminem-netegem, i ara informatitzem-”e-mailem”.
Per tant, construïm nous escenaris de convivència. Malgrat hauria d’haver-se posat primer, ho poso l’últim perquè l’activitat d’”inventar” no és prèvia a tot el que s’ha esmentat, sinó que és resultat de tot el que s’ha dit més amunt, és a dir, creem, indaguem, innovem. I d’aquesta activitat consubstancial a la naturalesa humana volem treure’n més partit, més valor, emplaçant nous escenaris (hard) de convivència (soft).
Expressat d’una altra manera; som conscients que l’acte de creació és resultat del treball intens de totes les activitats anteriors, per la qual cosa és susceptible de valor (econòmic-social-polític). En tant que, ho tenim estructurat dins un marc d’intercanvi de mercat que, no és ben be ultra-lliberal però tampoc controlat quinquenalment. En tot cas, el que més s’aproxima és que estem davant d’un sistema de mercat administrat on la creació de valor tant es genera combinadament per la iniciativa individual com per la iniciativa pública.
Economia i societat del coneixement: una moda?
Quan parlem d’aquest tipus de apel·latiu -coneixement- prèviament hem de fer una sèrie d’aclariments conceptuals per no caure en inexactituds i tòpics discursius que es posen de moda en àmbits polítics i acadèmics, que per ésser recurrents, si ens aturem a pensar-ho, causen certa perplexitat. Primer de tot sempre ha hagut, en qualsevol activitat humana, coneixement, o sia, habilitats, experiència apresa i acumulada. Permetent-nos desenvolupar activitats genèriques i especialitzades. Per tant, caiem en una obvietat: sense coneixements no hi ha activitat humana possible.
Al darrera, però, hi ha el convenciment que els coneixements, que només poden adquirir-se amb l’ensenyament, són un dels factors claus del progrés de les nacions (Roca, 2000). L’economia del coneixement tracta sobretot de la connexió entre invenció-innovació (Barceló, 1995). És a dir, una idea que es pugui vendre. Però això és un procés de llarg recorregut que es fonamenta en tres activitats econòmiques: creació-producció-distribució (Estasen, 1896). Simplificant, són tres activitats on en totes elles intervé el coneixement o el saber fer.
La creació és una activitat, sigui de la índole que sigui, requereix coneixement per generar-la. La producció incorpora una sèrie d’inputs que abans de materiaritzar-los s’han d’aprendre. I la distribució per realitzar-la s’ha de tenir notícia de l’espai geogràfic o “virtual”.
Si traduïm aquesta il·lació en exemples concrets: escriure un guió d’una obra teatral o d’una pel·lícula o compondre una partitura musical són actes de creació, com també ho és la recerca per entendre l’estructura d’una molècula o un àtom, i també una invenció mecànica o d’enginyeria La producció depèn de la naturalesa del producte; si és o no emmagatzemable. Si és una peça única alhora que singular o contràriament susceptible de repetició i estandarització.
En el cas dels exemples exposats, el teatre o la música, la interpretació és la producció. En el primer cas és singular, perquè cada representació és única i per tant es distribueix pel públic que hi va. En el cas de la música també, però amb la diferència que aquesta posseeix una tecnologia de distribució que permet escoltar-la encara que els intèrprets no hi siguin. El teatre es distribueix en la sala com a bé irrepetible, la música a l’auditori com a peça única, però a més es pot distribuir amb milers de còpies aquella interpretació. Això vol dir que, el teatre com activitat econòmica, la producció i la distribució són simultanis, la música també, però amb l’avantatge que es pot distribuir, a més a més, per mitjà de suports tècnics sonors (CD, MP3, etc) en milers de còpies per mitjà d’una xarxa de “distribució”.
En la recerca els processos poden estandaritzar-se per mitjà d’una sèrie de protocols, cosa que permet la seva posterior producció i distribució. En el cas d’un fàrmac, la patent del qual pot pertànyer a un grup empresarial o inversor concret, es produeix com a producte emmagatzemable i per tant es distribueix pels canals establerts. Com ho és també fabricar un automòbil. Per tant, el procés de creació, producció, distribució no són simultanis. En canvi, una visita mèdica o l’aprenentatge d’idiomes, a part de què no es poden emmagatzemar, els processos de creació, producció i distribució són simultanis.
Hi ha “valor” quan hi ha relació social.
El valor com a concepte econòmic només pren realitat quan es dóna la relació social. Sense relació no es genera aquesta entitat abstracta, arc de volta de l’economia (Marx, 1880). Si relacionem els conceptes descrits veiem que la producció de valor només sembla generar-se quan el coneixement intervé. Aquesta argumentació l’hem de matisar juntament amb la de sectors econòmics, com ja s’ha apuntat més amunt, i que de pas ho exemplifiquem amb les activitats del nostre municipi Malgrat que el model simple no existeix, les classificacions ens permeten perfilar, i més o menys definir, l’activitat de valor. En tant que, cada activitat posseeix més d’un atribut, no obstant preval un, més que d’altre. Cosa que permet ordenar-les en relació als criteris següents: Per una banda, aquelles activitats on l’atribut inmagatzemable preval i la relació valor/ocupació és alta. (L’espai físic és un recurs escàs en el nostre territori):
La producció d’electricitat de la FECSA de la carretera de la Roca, els educadors de carrer dels nostres casals de barri que “produeixen” integració (nous colomencs), la realització d’esdeveniments com partits de futbol o concerts de “masses” i la “producció” de “salut” que “fabriquen” els monitors dels diferents complexos esportius de Can Zam, Fondo, Torribera, i per suposat les biblioteques públiques. També el gaudi dels escenaris: Bosc de Sant Mateu (trekking, passejades), Passeig del Riu (jogging, bícing). Activitats totes elles, que es caracteritzen per mitja freqüència de producció i distribució generalitzada. I, en matisos, de tipus anticíclic, en el sentit que en períodes de crisi el seu consum es pot veure augmentat.
Peces úniques, ja que s’adapten a la necessitat individual i no són estandaritzables, perquè es personalitzen: l’assistència facultativa a l’Hospital de l’Esperit Sant o Torribera. O la docència impartida a l’EOI de Can Zam o al Conservatori Municipal, al Campus de la Nutrició o el MIR de la FHES-UB. Un concert al nostre Auditori Can Roig i Torres, o una obra al Teatre Segarra. Són activitats de distribució discrecional, de baixa freqüència de producció i a més anticícliques (el seu consum augmenta en períodes de crisi).
Per suposat la xarxa de comerç de proximitat juntament amb l’escenari de la trama urbana: restauració, alimentació, ferreteria, reparació, moda, mobiliari, perfumeria, neteja. I també l’”exèrcit” de petits menestrals que amb el seu ofici es desplacen per tota l’àrea metropolitana per garantir el bon funcionament del maquinari. Activitats totes elles de producció i distribució generalista i d’alta freqüència. I cícliques, això vol dir, que disminueix el seu consum en períodes de crisis i augmenta quan creix l’economia. I aquelles activitats que sí, es poden emmagatzemar d’objectes diversos i la relació valor/ocupació, baixa:
La producció de cervesa de la DAMM (sembla que deixa de produir i es reconverteix en planta de suport en puntes de demanda), també petita indústria: impremtes, confecció tèxtil i pell, torners i serrallers, mecànics i restauradors d’automòbils. En la seva majoria, activitats sensibles als cicles econòmics.
I els professionals en la producció d’escenaris urbans: carrers, edificis, instal·lacions diverses. Activitats que combinen els cicles econòmics en relació a l’origen de les fonts de finançament (públic o privat). Després d’aquesta descripció imaginativa i agosarada, s’intueix que el gruix dels recursos i efectius territorials es centren en activitats de valor no emmagatzemable i que per tant amb una gran potencialitat d’”exportació”.
Per rendibilitzar-ho és necessari reestructurar els punts intermodalitat. (metro, bus, tramvia amb petits recorreguts interns per arribar a la font de valor. En faré esment més avall) No obstant, la nostra estructura professional dels efectius demogràfics és altament sensible a l’internalització dels costos en períodes de decreixement (exportem operaris i treballadors). Això vol dir que, el nivell d’atur no es genera, quasi en la seva totalitat, dins el nostre municipi. La majoria dels efectius demogràfics empadronats treballen en activitats d’industria tradicional (automòbils, construcció, repartiment) la seu de les quals, en la seva totalitat, està ubicada en municipis de la corona. Per tant, donada la naturalesa de la relació laboral dominant (treballadors d’indústria tradicional estandaritzada) el nostre territori municipal és especialment sensible als cicles econòmics. (Com a proposta, els costos que “nosaltres”assumim -importem- s’haurien de prorratejar per mitjà d’un barem intermunicipal)
SCG: Ciutat Il·lusionada II
Fluxos i Qualificació
Els dos eixos bàsics són la mobilitat i la qualitat dels recursos. Traduït, la nostra gent i les seves activitats (demografia i organitzacions) i els nostres carrers i l’actiu circulatori (mobilitat i xarxes).
Per un costat s’ha de tenir present els efectius existents, les característiques formatives, mesura organitzativa de les unitats de valor. Per l’altra, les possibilitats de mobilitat interna i la seva connexió intermunicipal (Barcelonès) i intercomarcal (Barcelonès Nord-Vallès Besòs-Maresme Sud)
S’observa una formació mitjana més baixa que en els municipis de l’entorn si comptem la ciutat en el seu conjunt. No obstant, aquesta mesura no és del tot afinada ja que s’hauria d’analitzar per districte, cosa que confirmaria la hipòtesis de què la ciutat no és una excepció en ciutats similars (un centre al voltant de la parròquia i l’ajuntament ben articulat i una perifèria amb insuficiències), però també comparteix similituds amb la trama urbana perifèrica (Sant Andreu, Sant Martí, Carmel, Nou-Barris, Horta) “natural” de la Barcelona real (fins on arriba el metro, 20 o 25 min., de la Plaça Catalunya). I en conseqüència està condicionada per dinàmiques que externalitza la capital i a la seva àrea industrial.
Pel que fa referència a la grandària de les empreses del municipi, a prop d’un 90 per cent no supera els cinc treballadors i dedicades en la seva majoria a activitats venda, reparació i restauració. També s’inclouen les empreses de venda i reparació d’ordinadors. L’eix de mobilitat pot presentar avantatges comparatives. El municipi hauria de difondre (exportar) imatge (nou imaginari) i paisatge (metropolità), urbà ciutadà (habitatge) juntament amb paisatge d’equipament “verd” (lúdico-formatiu).
L’objectiu prioritari és la captació (exportació, perquè venem ciutat) d’efectius formats, residents i articulats en la cadena de valor, que valoren la proximitat dels grans centres de creació, en un entorn de qualitat metropolitana, de serveis als residents (singles, famílies, empreses unipersonals especialitzades que requereixen pocs metres quadrats per desenvolupar la seva activitat (Qualificació-ordinador-internet i poc més”), i d’intermodalitat (metro, tramvia, rondes, autobusos, ferrocarril-AVE, aeroport).
Portals de Valor. SCG: ciutat expansiva
Per portals s’entén l’entrada-exportació i la sortida-importació de recursos que valoritzen o desvaloritzen la ciutat. Un punt cabdal de la nova estructura constitueixen els eixos de connectivitat intermunicipal (Barcelonès) com intercomarcal (Barcelonès Nord-Maresme Sud-Vallès Besòs). L’objectiu prioritari s’ha de centrar en donar una imatge real i dels avantatges comparatius de la ciutat (proximitat, connectivitat, serveis de qualitat: “una ciutat per viure-hi”). S’observen, en principi, els següents portals:
Portal de la Diagonal Mar: (Maragall, 2009), que ha obert Barcelona a la ribera del Besòs connectant els dos municipis adjacents S. Adrià i Sta. Coloma de Gramenet. Ens accessibilitza a la platja ciutadana, UPC-campus Besòs@, punt nodal Sagrera, punt sanitari intermunicipal FHES, fins Passeig Llorenç Serra (SCG)-Avda. Sta. Coloma (BCN). Per tant, seria un portal de tipus metropolità donada la potència de connectivitat.
Portal Pallaresa: De tipus intramunicipal, intermunicipal com intercomarcal (passa pel damunt, pels costats i per baix sigui en “autopistes d’asfalt o de ferro), el qual s’hauria d’articular en la direcció a unitats de creació de valor: Campus Nutrició UB-UAB, UNED, Complex mental, EOI, complex esportiu (projectar una escola de restauració del Besòs amb la participació directa del Gremi-Ajuntament amb un edifici històric i emblemàtic; Masia Can Zam???). I l’entrada del Parc de Can Zam estendre’l fins a la Torre Pallaresa. I per tant construir un gran vial verd lúdico-sanitario-formatiu-residencial.
Portal Potosí: De tipus intramunicipal, intermunicipal com intercomarcal (passa pel damunt, pels costats i per baix sigui en “autopistes d’asfalt o de ferro), el qual s’hauria d’articular en la direcció a unitats de creació de valor: Campus Nutrició UB-UAB, UNED, Complex mental, EOI, complex esportiu (projectar una escola de restauració del Besòs amb la participació directa del Gremi-Ajuntament amb un edifici històric i emblemàtic; Masia Can Zam???). I l’entrada del Parc de Can Zam estendre’l fins a la Torre Pallaresa. I per tant construir un gran vial verd lúdico-sanitario-formatiu-residencial.
Portal Bosc Llarg: Portal d’exportació i d’importació de béns emmagatzemables d’indústria tradicional. Així mateix, s’observa una tendència a l’especialització en l’àmbit de la construcció (clúster? Podríem plantejar-nos articular-ne un: maquinària, materials, etc.). És un portal d’importació (comprem fóra dels límits municipals) de segones residències i ara de primeres de “residents” de segona generació (competència directa, per preu, per “proximitat” i d’imaginari). No obstant, s’hauria estudiar una nova configuració d’entrada i sortida al Vallès Besòs per articular la connectivitat intercomarcal (Montcada i Reixac fins Montornès i la Roca)
Portal Fondo: És un portal de pluri-comerç nombrós, multicultural i personalitzat, obert a l’àrea comercial intercomarcal de Montigalà i Lloreda que s’estén fins a la Barcelona real (metro). No obstant, s’hauria de reconduir els fluxos de viabilitat de la xarxa per facilitar l’accés intramunicipal de vianants
Portal Esperit Sant: Finalment, ens faltaria un sisè, donat que els altres cinc ja tenim l’estructura, però això no vol dir que estiguin articulats, portal on el punt central hauria de ser la FHES, integrat al Campus Torribera, al Campus Besòs@, juntament amb la Campus de Badalona, i l’Hospital Germans Trias i l’Hospital del Mar. Aquest gran quadrilàter s’ha de construir. I com a suggerència, donat que les infraestructures del metro estan ja aprovades i en funcionament, el tramvia-Besòs/Bus-Besòs, seria el quart braç circumval·latori, la qual cosa realitzem un nou entorn lúdic (platges-bícing), sanitario-formatiu
Josep Mª Cortès Martí
